No és tan greu.
Demà farà vint anys que no vaig respectar el stop de la partida de la Casa Canyada i de sobte em vaig veure clavat en meitat de la carretera d'Alcubles mentre un senyor amb cara d'esglai, recorde, a 120 quilòmetres per hora em feia passar de visita al'interior del seu peugeot, em carregava al sostre i pas em convidava a practicar el vol sense motor durant onze metres. Ve açò a compte de què no és tan greu morir-se. Em recorde perfectament que aqueixa primera vegada, me n'he mort almenys dues més, i mentre guaitava pel parabrises la cara del conductor, em pensava que ja estava mort i aleshores la foscor, ni llum blanca al fons del túnel ni la meua vida passant en imatges, això sí en obrir els ulls vaig pensar si els empastes dentals estarien intactes. De les altres voltes que m'he mort no guarde ni millor ni pitjor memòria. Supose doncs que quan desapareix un poble, una nació serà així, deixant un forat negre en els mapes o potser ni això. És possible que ens quedem com un obscur substrat lingüístic, però hi ha que reconèixer la quantitat de problemes psicològics que haurem estalviat els nostres descendents i els descendents dels nostres antagonistes.
Comarca imperfecta
Parlar-li de Camp de Túria a un veí de Llíria, Riba-roja o de Bétera, només per citar els tres punts més populosos i allunyats d'aquest espai mental és fa la majoria de les voltes difícil. Si li afegim que el veí en qüestió és usuari dels serveis públics aleshores la cosa perd el seu nom i comarca desapareix per a esdevenir impossible. És qüestió del principi d'utilitat i facilitat, perquè el veí es pregunta perquè he d´anar-hi si tinc allò més prop i si les simpaties locals mai han estat en el seu punt àlgid la facilitat de les comunicacions tampoc ho han facilitat, en el nostre cas tots els camí porten a València i així la comarca non nata es conforma en els eixos viaris que ens traslladen al nucli provincial, al lloc on es couen tots els congrets del fes i desfés. Així doncs la comarca, aquesta i no les altres possibles, es desplegaria a recer de la CV-35 formant un teixit urbà i humà que trencaria els límits lingüístics del Camp de Túria per pujar fins els Serrans. Una comarca que es desprendria de les vores, Nàquera, Serra, Riba-roja, Bétera, Olocau en un immens oceà de ciutat dormitori amb serveis de segon ordre, com l'Hospital comarcal el qual ja de partida només donarà servei als nuclis habitats al voltant de l'Autovia deixant les urgències més greu per al tradicional "baixar a València" o els serveis tradicionals de l'administració autonòmica que lluny de estar centralitzats a una capital comarcal continuen a València, perquè si en alguna cosa estan d'acord tots els habitants de la comarca inventada del Camp de Túria és en discutir el paper de capitalitat no assumit per Llíria, des de l'odi morisc de Benaguasil al despreci intel·lectual de Bétera, qualsevol tòpic ha esta bo per a negar una capitalitat que en la Safor tots han reconegut a Gandia, i és que serà per ducs? Qüestió de tòpics o no, caldrà plantejar-se els límits i els perquè d'aqueixa comarca inventada en 1970, omplir-se de raons per saber si quaranta anys després ens continua essent vàlida com a eina de treball i el més important, amb les nostres conclusions demanar als nostres representants polítics que prenguen les iniciatives corresponents, la primera d'elles -i perquè no?- acabar amb les diputacions.
Tornar a Classe
Avui J.G m'ha tonat a donar classe després de dinou anys, i si ben bé jo he canviat prou, el temps que ha fet estralls, ell en allò substancial no: continua siguent tan pausadament interessant i alimentici com adès; i també per això de l'àula no he pogut deixar de recordar que quasi fa vint anys que a la mateixa facultat vaig conèixer a a la T, a la mateixa classe de J.G i que allò que em va proporcionar que pensar durant tant de temps fou seure al pupitre de darrere de la T. i fer-li un comentari sobre els seu rinxols rojos al seu coll blanc. Mentre m'embarcava en aquestes ensomniacions la I. s'ha assegut a la taula de davant, la I. és jove i té piercings i té un visible unicorni blau tatuat al bescoll i sorprés no he pogut deixar de meditar si una cosa no portaria a una altra, i a tot açò J.G continuava parlant.
Memòria tòxica
La memòria és tòxica sinó a què ve que t'il·lumine la pensa amb esdeveniments que ja et pensaves sota un pam de terra? Comprovaràs que la seua toxicitat té diversos graus, per exemple vas un dia per lo carrer i te' n recordes de la rossa que conegueres fa més de dues dècades i penses què haurà estat d'ella i com som així d'egoïstes, si amb tu li haguera anat tan bé i així el verí s'escampa. El graus dels components de la memòria són volàtils, igual et provoquen la rencança d'una memòria que ja no és la teua -l'altre dia carretera de Pedralba en amunt pensava en tots els catorze d'Abril que va complir el meu avi i jo no- i a de vegades patisc per la samarreta blava i els jous brodats d'un xiquet de nou anys al calbot i pistola de la Llíria de postguerra. La memòria és tan mal·lèvola que se'n fot de comunicats de premsa i de les declaracions del moment, té calaixos immensos on es guarda les imatges del qui has estat i del qui eres. La perillositat d'aquestes neurones descontrolades té solució, de vegades i només a estones, fer com l'ase i només sentir el fuet del carreter i posar-se un mp3 a les orelles però és obstinada i torna, i sobretot és rancorosa perquè per això és memòria.
Amagar-se
Jugar a amagar, la cuca a amagar, són com el mateix nom ho diu jocs que les persones venen practicant des de la més tendra infantesa. Amagar implica en certa manera tornar al cau, però al cau matern on pots jaure complagut que no res dolent hi podrà passar-te. Tanmateix amagar-se i el reflexiu porten que l'acció comence i acabe en el propi subjecte, qui s'està amagant de qui? I posats a fer el joc paraules fàcil, amagar-se es pot ben bé confondre amb amargar-se que també té molt de reflexiu i no en el sentit de pensa.
A la foto Gary Cooper, protagonitzant "Sólo ante el peligro" o la impossibilitat social d'amagar-se.
València i la seua fauna II
El Bioparc fa olor, millor dit pudeix i així ho afirmen alumnes i professors d'un col·legi de Mislata prop al zoo. Si encara no ha començat ben bé la Primavera i alguns veïns es queixen dels sorolls i crits que alcen els animalots en zel o per simple esbarjo, ara la pudor a merda envaix la ciutat.
València i la seua fauna
A València capital hi ha fauna, una fauna rica i complexa que viu per sota de l'urbs, va escavant els seus caus aliena als confiats humans que per dalt d'ella riuen, canten i ballen al cap-i-casal de les maravelles. Són animals d'eixos que et topetes a hora tarda en els dies d'estiu o prop dels contenidors de basura i que malgrat els intents de la Disney per idealitzar-los continuen mostrant al seu vellut negre com el tarquim els trets atàvics de la pesta. Fa uns pocs dies les obres de les noves línies del metro han provocat que aquesta fauna de rossegadors i de cucaratxes surta de les corades de la ciutat i es fonga per uns dies amb el ritme normal de l'altra fauna, la que hi circula.
Deriva
Això d'anar a la deriva, segons es mire tampoc està malament acàs no estem en la millor terra del món?
Telepatia
La telepatia és una de les malalties més esteses entre lo comú de la gent, no tant per la seua existència sinó per la creença en què el veí és poseïdor d'aquest do i per tant no cal ni dir-li bon dia, ni explicar-li les coses com cal i si molt m'apures fer-lo partícep d'eixes tres o quatre coses que ajuden a fer que la vida siga més senzilla.
Viatgers
El Camp de Túria, tan prolífic en d'altres espècies de llavor, no acaba de produir viatgers o almenys la seua vessant narrativa. És cert que té turistes i turístes magnífics dels qui li donen la volta al món una o cent voltes però no té viatgers, almenys no els llegisc. Viatgers que conten el pas de l'Indokush o un viatge a l'hemisferi austral, potser siga el tradicional aillament geogràfic d'aquesta comarca non-nata apegada a les llomes o el cansament dels viatgers per recòrrer 24 quilòmetres en hora i mitja, això sí que és una aventura.
Lletra a P.
Benvolgut P, ja sé que fa dotze anys que vares besar el terra de l'autovia i que des d'aleshores reposes el somni dels justos al jardí de Benialí però el terapeuta s'ha entestat en què t'escriga aquesta lletra i com sóc persona de fer molt de cas als metges així ho faig.
Carrer Xàtiva i rodalies
Si són les dotze del migdia i vosté ix de l'Estació del Nord per la porta principal aleshores vosté està al carrer Xàtiva i tot just davant de vosté es trobarà amb l'Edifici de "La Unión y el Fénix", famòs per les reputades consultes de medicina privada que s'hi troben així com per l'establiment de modes que hi ha al seus baixos. És el carrer Xàtiva i rodalies un nus de comunicacions urbanes doncs s'hi poden trobar dues boques de metro, una parada de taxis i la majoria de parades dels autobusos que fan la ronda interior. No deixarà de sorprendre el viatger la plaça de bous de València, famosa per celebrar-s'hi el Festival Internacional de Bandes, només apte per afeccionats resistents al sopor. Podriem dir que el carrer Xàtiva fins la plaça de Sant Agustí conforma la principal artèria urbana de la ciutat, essent aquesta plaça el començament de qualsevol manifestació, processó, desfilada, cavalcada o/i romeria que es realitza a la ciutat, per a disgust de conductors i gaudi de veïns, propis i aliens.
Continuarà.
Els efectes de les urbanitzacions al Camp de Túria
He llegit al blog d'En Roger que el macrourbanisme propicia l'aparició de llistes electorals afins a la dreta als pobles que el sofreixen o un fort rebuig amb llistes alternatives a les dels partits. Té raó, a Llíria durant el periode de 2004-2008 el PP va desgovernar amb l'ajut del regidor de la Unión del Pueblo Edetano, una llista confeccionada pels habitants de les urbanitzacions. L'encerta en Roger quan ens avança al seu post que "els habitants de les urbanitzacions tenen interessos diferents als dels habitants dels nublis urbans", sobretot políticament, econòmicament i el que podria semblar més important lingüísticament. El cas dels xaleteros al Camp de Túria en podria ser paradigmàtic: rebuig al valencià, colonització lingüística, manca d'arrels, etc. Per altra banda observar també com a Olocau la política urbanística del PSOE ha provocat un govern de coalició tan dispar com el del PP i Esquerra Unida, la veritat és que el càncer del macrourbanisme provoca les situacions més estranyes als nostres pobles.
Costa i Alarte
Ricardo Costa, castellanoparlant per devoció, li pregunta a Jorge Alarte, castellano parlant per convicció, si està d'acord amb l'esmena presentada per Esquerra i PSC per tal de fomentar l'ús del català a territori valencià amb 300.000 euros. Costa, que no parla valencià ni en la intimitat li ha preguntat a Alarte que no parla valencià ni amb els amics si està d'acord amb la idea dels Països Catalans i l'anima a manifestar-s´hi. Ricardo Costa i Jorge Alarte són les dues cares de la mateixa moneda, una moneda falsa que aventa fantasmes per estalviar-se el tràngol de reconèixer que el que importa no és que es parle més o menys valencià o català, ni que es diga País Valencià o bufa la gamba sinó que la realitat lingüística i social de cinc milions de persones siga la mateixa: el castellà com a llengua pròpia i l'albarda com a distinctiu de classe.
Què fa que un blog siga un blog i no una altra cosa
Un blog pot ser moltes coses, o millor dit pot parlar de moltes coses per exemple pot donar el punt de vista de l'autor sobre temes d'actualitat, que done informació veraç seria un altre cantar. Un blog pot parlar de l'oratge, d'economia, de sexe i fins i tot de poesia i el que els vehicula a tots és la tecnologia que posa a disposició de l'autor amb temps la possibilitat de llençar al món del lector les seues disquisicions així que entre un blog i un dietari només hi hauria la llarga escletxa de la tecnicitat. Però que fa a un blog ser un blog sinó la capacitat de generar converses entre els lectors i l'escriptor? I si és així un blog que no té comentaris no el llig ningú? i si els comptadors de visites només marquen les tries a l'atzar de google? Aleshores poca cosa tenim excepte el propi escriptor del blog que escriu per a un lector model que potser siga ell mateix. (continuarà)
Gent de trabuc
Existeix al país una gent que gaudeix manifestant-se al carrer i que es declara partidària de treure el trabuc només vinga un "forani" a tocar-li la pataqueta. Aquesta gent és la que vol moure el president de la Diputació Alfonso Rús quan declara que "estem amb el president Camps a mort". El perill de tot aquest assumpte rau, en el meu modest entendre, en què l la mort de la que parla Rus, més metafòrica que real espere, sòl ser la del contrincant al qual se li nega qualsevol credibilitat "per se".
Bitllets
Baudelarie somniava amb topetar-se, no sé si per casualitat o no, amb una enorme bossa plena de diners. Baudelarie era un poeta maudit, això vol dir bohemi i un punt estravagant però pel que es llig no podia deixar de somniar amb diners que li feren la vida un punt més fàcil, d'altra cosa seria si les seues flors maldites tindrien cap sentit des d'una posició més aburgesada com la de Mallarmé. Els bitllets són terribles perquè tothom hi somnia, una bonoloto, una pagueta, un regalet caigut del cel els bitllets de cinc-cents alimenten les més altes i baixes passions tenyint-les de morat que és el color de la penitència, la penitència de no tenir-los clar està. Els bitllets a banda del seu caire moral tenen també un aspecte físic perquè serveixen per pendre el pes de les persones, hi ha qui diu que no té preu però els bitllets, sobretot la seua abundància marquen els límits del pes de qualsevol així la gravetat sonora de la dignitat ferida es guareix amb un feix de bitllets que van a parar al cabaç perquè si alguna cosa és certa, i no sols per a Baudelarie és que viatgem amb un cabaç per si les mosques.
Un xic competent.
Em fique i taste la vida sota la teua pell: fer-ho quasi tot a l'edat perfecta i no tenir-hi dubtes mai, anar a escola quan toca i no fer massa cas ni dels mestres ni dels llibres, emparat sota la façana de bon xic i incipient músic el camí fa segles que ha esdevingut senda marcant quines són les passes a fer, el dia que cal tallar-se els cabells i on, a qui hi ha qui saludar i de qui cal malparlar, i sempre ben aconsellat a qui arrimar-se, que és com aprendre a parlar: hi ha que fer-ho bé i espai. El carnet quan toca, mili perquè no hi ha, casar-se quan i amb qui toca, fer la compra perquè la mare t'ha ensenyat que del pendons d'ara no cal refiar-se, els dilluns l'esmorzar prepara't per anar a la feina però abans caldrà una mica de futbol, llàstima que entre tant d'espill no hages parat en el sobre de l'hipoteca del proper mes, en els pisos que ja no es venen i en el PAI que no et faran en les terres del pare, llàstima.
Falses pantalles.
Hem d'assistir a l'espectacle diari de la dissolució de la ideologia, la de l'esquerra, quedant-se les pantalles de les sigles guardades sota l'aparença dels homes bons. Així no importa l'adscripció política sinó que s'hi faria esment en la integritat moral de les persones que encapçalen les candidatures, i que els vots confirmen. L'home públic passaria a ocupar la primera línia de l'espectacle. Tanmateix heus ací una sèrie de falàcies, la primera la de la desaparició de les ideologies; derogació interessada sempre i quan siga la de l'esquerra, acusada d'utòpica i visionària pels manobres del laissez faire. La tercera oblidar que els partits polítics han esdevingut carcasses buides, transcendents a les pròpies figures que els habiten. La tercera falàcia seria entendre que hi ha un home públic que pot assumir el valor d'unes sigles.
Existeix la dreta, com existeix l'esquerra i dintre de l'esquerra l'espai de desconfort entre reforma i revolució i amagar el cap sota l'ala i pensar que el vent de la història passarà com si res a sobre és només per a ineptes políticament correctes com els qui la vida "política" actual ens hi té avesats. Preguntar què és la dreta o què es l'esquerra ara per ara només posa en els llavis del interlocutor una mancança encara de sentit crític de la realitat que l'envolta.
Deriva
Això d'anar a la deriva, segons es mire tampoc està malament acàs no estem en la millor terra del món?
+004.jpg)
+(5)(2).JPG)
Escrits
