El sobret

2 comentaris
L'ús de les noves tecnologies no ha pogut acabar amb el sobret. El sobret, malgrat el que l'ingenu lector puga opinar, no és ni ha estat l'envoltori d'una missiva sinó el complement al sou. El sobret s'ha utilitzat i s'utilitza no per comprar voluntats perquè ja estaven venudes d'adès sinó afiançar-les, és un recordatori suculent de la confiança depositada i de la verticalitat d'un tipus de relacions laborals que alguns ingenus pensaven extingides des de fa molt de temps. El sobret permet que alguns treballadors no necessiten cap tipus de contracte però tampoc d'oposició, ni més mèrit que la retria entre els partidaris, permet aquest atifell complementar l'extra de Nadal perquè en arribar el cava, una vaga o una votació a una junta general sempre es puga alçar el braç a favor del remitent. El sobret és el paradís fiscal dels pobres. 

Viatges de pel·lícula

0 comentaris
 Segur que mentre veus alguna volta o altra t'haurà passat pel cap on hauran rodat eixes escenes, si hi ha cap possibilitat de viatjar a l'indret paradisiac mostrat o si tot serà un miracle dels efectes especials. Hi ha diferents pàgines a la xarxa que t'oferixen eixa possibilitat i perquè les veges te les penge ací:
  Filmaps
  Movie and Go

Escriure i d'altres coses

2 comentaris
 Fa temps que no actualitze el blog diàriament, i si ho faig no és amb materials propis. Ho sent però tal i com he dit en un altre escrit des de principis de març fins final de juny estic a temps complet a la UOC, porte sis assignatures i vull acabar la llicenciatura d'una vegada per totes. Confesse que blogueje per gust i per gust compartisc allò que em crida l'atenció amb vosaltres lectors i bloguers però d'un temps ençà, porte més de tres anys amb aquest menester, m'abelleix també fer altres coses per gust i compartir-les amb vosaltres i treure el temps per escriure materials originals per al blog és un assumpte pel-i-agut.  Per tot açò he pensat en allò contrari, bloguejar el que faig,  bloguejar el que veig, materials en cru amb unes quantes notes esclaridores. No sé si us agradarà, espere els vostres comentaris, però crec que és una manera molt vàlida d'estar tots els dies amb vosaltres.

Amb Cucarella.

1 comentaris
  Si seguiu el blog de Cucarella a Vilaweb sabreu de què va la història, aquest blog es posiciona al seu costat i per això hi publique els enllaços a tots els seus articles.

 
Papers antics: A
Joan Francesc Mira


Una virulenta
partida de ping-pong amb J.F. Mira


S'ha mort el
gos del veí


No és
esperpèntic, és conseqüència


La realitat
que ningú no assumeix


Qui sembra
cards, espines cull


Morera:
Nuestra patria es la Nación Valenciana


La tribu
valenciana


La unitat del
català


Secessionistes
"il·lustrats"


Alguns
secessionistes valencians


Anticatalanisme
de sempre i d’ara


memòria i
revisionisme


Els
neoblaveros són còmplices d’aquella violència


Blaveros no,
segregacionistes


Ells no han
claudicat


No m'estime
gens la llengua dels valencians


La síndrome de
Cassandra


El pacte
lingüístic valencià: una vulgar i miserable rendició


A qui pretenen
enganyar?


A l’Argentina i
l’Uruguai es fan cursos de català i ara també de valencià


Qüestió de noms

Atomització de
la literatura catalana


Surrealisme
lingüístic a l’Agencia Tributaria


L’Acadèmia
Marciana de les Ciències torna a avalar que la Terra no és quadrada


La GEC ignora
la literatura catalana del País Valencià


Son ustedes
gilipollas


Aquest és el
camí a seguir: unitat, unitat, unitat


Abelard
Saragossà continua sumant punts per ser admès en el pessebre de l’AVL


La victòria del
secessionisme


Literatura
catalana avui: minifundisme i fragmentació


Presència
valenciana a Frankfurt


Català,
valencià. Article de Joan F. Mira


La ILC a
València


Deixeu-nos
treballar i feu coses útils


El valencià ja
té gramàtica (el català fa anys que en tenia)


L'honestedat de
Messalina


El monstre de
l'AVL


Dispareu contra
l’AVL


El
"llamentable" paperot de l'Acadèmia


Ferran
Mascarell: secessionista cínic i presumptuós


Secessionistes
il·lustrats


Historia certa i
tràgica (Gabriel Bibiloni)


Lletres
valencianes per l'adreçadora


Ni dignitat ni
vergonya


Nou convidat al
pessebre de l'AVL: Ricardo [sic] Bellveser


Llegir en
valencià


Jurídicament
diferents


La sentència i
el vocabulari


Els enterradors
de Joan Fuster


L'Instituto
Cervantes dóna suport a la secessió lingüística


Nasquem amb
defecte, els valencians?


1998: "Idioma
Valencià"


Normativa
oficial i obligatòria


El nou
secessionisme


Clar i català,
per fi


El notari diu
que el valencià no és català


Idioma valencià


L'AVL i la
llengua dels mitjans de comunicació


El PP de les
Illes i l'AVL


Quin futur
tenim sense Països Catalans?


El riu de la
Sénia no és cap "charco", xe!


L'esperpent i
la dignitat


Quina pau
pactaren?


Miquel Nicolàs i
la gramàtica de l'AVL


S'ha aprovat la
gramàtica valenciana!!!!


Català, País
Valencià


Els perills de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (1999)


L'IEC reclama
el bancal que va deixar que li furtaren


Del càncer
localitzat a la metàstasi


Criteris
lingüístics diferenciadors de l'edició valenciana d'El Punt


Sobre Frankfurt
i la literatura catalana


Una altra
evidència de la funció secessionista de l'AVL


Papers antics:
El pacte per la llengua o tirar la llengua a pacte


Papers antics:
Valencià o català


Sempre en la
conjuntura


Ortografies


Pregunta


Un diccionari
inútil, inútil


La nostra única
esperança


La Fundació
Sambori s'avé amb l'AVL


Comença a
veure's l'estratègia de l'AVL


Llei estatal de
llengües

Graffiti, Banksy i la Guerrilla de la Comunicació

4 comentaris
Banksy (Bristol, Regne Unit, 1975) és un artista del carrer conegut a nivell mundial.
Els seus grafits fets amb plantilla (tècnica coneguda com pochoir) són molt coneguts a Londres, encara que ha fet algunes obres a d'altres ciutats com Los Angeles. S'esforça per mantenir el seu nom ocult, i els seus llibres els publica com a Robin Banksy. La premsa suposa que el seu nom real és semblant, però podria tractar-se d'una broma per la seua similitud amb l'expressió robing banks (robant bancs).
Banksy empra tàctiques de comunicació-guerrilla i d'Adbusters per oferir una perspectiva diferent sobre temes polítics i econòmics. Amb aquest mètode sol modificar motius i fotografies conegudes. No obstant també ha acceptat encàrrecs per a obres benèfiques (per exemple, d'organitzacions com Greenpeace).
A més dels seus graffitis, ha penjat sense autorització obres seues en alguns museus. Tant en la Tate Modern de Londres, com el Museum of Modern Art, el Metropolitan Museum of Art, el Brooklyn Museum i l'American Museum of Natural History de Nova York, con en el Louvre, els quadres penjats passaren desapercebuts el 2005 entre la resta d'obres. El maig de 2005 fou trobada al British Museum una versió d'una pintura rupestre que mostrava cazadors amb carrets de la compra.
El setembre de 2006 modificà la portada d'un àlbum de Paris Hilton i va repartir 500 còpies de la falsificació entre diferents botigues de discos. Entre altres es mostrava la foto de Hilton amb un cap de gos. El CD contenia composicions pròpies de Banksy. El setembre del mateix any instal·la una escultura d'un presoner de Guantanamo en un parc d'atraccions de Disneyland.
http://www.banksy.co.uk/shop/index.html



REA, una història del grafitti a València

3 comentaris
graffitivalencia.blogspot.com/
treballarcansa.blogspot.com/
Es tracta d'un recorregut cronològic per la història del graffiti en esta ciutat. De la veu d'alguns dels escriptors més coneguts de l'època coneixerem com es gestà el moviment, quins van ser els seus protagonistes, les tècniques que utilitzaven, els llocs on pintaven, etc...





REA, una historia de graffiti a València from luquerias on Vimeo.

Escrits amb retard que no hi són

2 comentaris
 Em manquen escrits al blog, ho sent però vaig de bòlit amb les PACS de la UOC i d'altres coses i no tinc gaire temps per pendre nota de les idees i bloguejar els escrits d'altres. M'haguera agradat dir-li a Clídice que On the Road no és tan dolenta si la veus des del punt de vista del protagonista, a Xavier Aliaga pel seu escrit tan brillant d'avui al seu blog sotalacreuta (sent no fer els enllaços, estic al portatil i no puc fer-los correctament). També volia deixar escrit sobre la petja ecològica, sobre els estralls que fa la moda i sobre els ninots de les Falles, promet d'ençà de demà anar posant-me al dia però dubte que puga anar al tall fins que la UOC no em done el passe-porta el proper Juny.

Nic, nom aparença

2 comentaris

La pantalla i el nic, hauria de dir-li malnom?, són una cosa i el que hi està a l'altra banda una altra. Això està clar. Les pantalles creen efectes il·lusoris que tendeixen a afectar els nostres mecanismes de sublimació perquè una vegada descartat en aquesta societat l'olfacte hem girat la vista i ens redescobert en el mirall de la pantalla. Un mirall màgic que ens recrea a manera no sols nostra sinó de la manera que volem que ens vegen. És clar qui optarà per dir que hom és així a una i altra banda de la pantalla però no ho és, de fet també és un mecanisme de compensació i il·lusori perquè  aleshores també han entrat en marxa els processos de construcció d'un jo. Hi ha qui decideix posar-se als perfils les fotos dels dni com a màxima no escrita de què no hi ha  més enllà, això és tot el que es mostra però tampoc seria cert perquè entraríem en un altre discurs, amb tant de miratge com els qui es pengen la foto d'un artista famòs perquè allò que hi ha no és tan sols com volem vore'ns nosaltres sinó com volem que ens vegen. És com dir, tinc l'opció d'ensenyar carn i cuixa o no ensenye res però també s'hi  està deixant que transpue alguna altra cosa perquè l'obtenció de la imatge del perfil no ha estat deixada a l'atzar de la mateixa manera que el nic. Al nic poses una mica de tu mateix, d'eixe nom amb el qual no estàs conforme perquè "açò no és la realitat i aleshores puc refer-me com vull o millor dit com m'agradaria que els altres em veren", dir-me pepito, juanito o menganito seria allò comú al món real, real?, però ací no, i que em perdonen tots els que es diuen juanito o menganito perquè amb el seu nom varen estar nodrint les expectatives d'uns altres, pares o avis, encara que ara el nom siga una part indestriable de la seua personalitat. Tanmateix i per no fer-ho llarg, el nom és d'allò menys important quan no s'hi creuen les vies de l'afecte, les del tacte i les de la resta dels sentits, ací en tot cas estaríem parlat de l'aparença.

Mail I (literatura)

1 comentaris
  Anit em vaig gitar tard i quan m'he alçat, com aquell que diu fa tres quarts d'hora, tenia pendent el teu mail. No seré moltes coses però sóc acomplidor i pague les meues promeses, els deutes també. Volia dir-te anit que estigueres tranquila perquè de moment no tenia la intenció de traslladar-me a casa ningú ja que no em sent amb forces de carrejar roba, llibres, ordinador, electrodomèstics i d'altra parafernàlia ja que tinc l'esquena malament i un esforç tal podria costar-me car. Per la qual cosa he decidit deixar l'esquena tranquila per a esforços més raonables. Ja posats en matèria dir-te que la vida complicada la tenim tots, més o menys rutinària, aborrida, somnolenca i un munt d'adjectius més encara que últimament l'he deixada de banda, la rutina dic, i m'he promès a concentrar-me en processos artístics, dels quals i perquè pugues fer-te una idea te deixe com a document adjunt una mostra, més que res perquè parlar de coses sense capir-les seria un faust assumpte. Però torne al teu mail, de fet el tinc a sota i no puc deixar de pensar que tothom és diferent, bé, entenent-ho des dels processos mentals perquè de les coses de la carn tothom pateix del mateix, de tamany, força i qualitat malgrat que com deia l'Ausiàs, la carn vol carn vinga d'on vinga. De totes totes si vols incloure'm en la llista d'amics que tiren endavant jo content perquè a la fi i a la cap no tenia cap intenció ni manifesta ni colgada de fer com els carrancs.

  Estava rellegint el primer paràgraf i la Festa Fallera ha d'haver-se'm encomanat perquè cada vegada més escrit com un versaire de llibret de falla. Ahir crec que te vaig parlar de rates i malgrat que són uns animals odiosos, com quasi tots, odie els zoologics! Vaig dir-te que te contaria que vaig nàixer en un carreró, millor dit en una casa d'un carreró, una casa que tenia comunicació per baix terra amb les cases veïnes per obra i gràcia de les guerres carlines que va espentar els veïns a buscar cau a les profonditats i discrecció del veïnat. Era una casa vella, amb una entrada enorme que va aprofitar molts anys perquè el meu avi fera de barber i amb uns seients grans on els homes, perquè aleshores els homes eren els homes, seien a parlar de la França, l'Anglaterra i d'altres històries que avui en dia serien difícils d'entendre per a un estudiant de l'ESO. La casa, dic, tenia a la mà de la dreta el llit gran on vaig nàixer perquè en aquella època els xiquets naixiem en casa i a casa se'n morien uns quants també, desprès passaves al menjador on es comunicava una altra habitació amb un rebost ple de panderoles, que malgrat els esforços de la meua àvia i les seues filles no deixaven de volar i reproduïr-se. Es passava per un corridor, tot seguit, a la cambra de bany i a la cuina, una cuina gran on cabiem tots, perquè aleshores estàvem tots i el món, tal com jo el veia, era jove. El meu avi seia sota la ràdio, una ràdio de vàlvules i fusta, amb la qual si hi haguera hagut antena podríem haver escoltat ràdio Moscou o ràdio Helsinki perquè era una ràdio Telefunken i ja sabem que la tecnologia alemanya permet les llargues distàncies. Desprès teniem un corralet amb plantes, i del corralet passaves al fumeral, una habitació sense porta i que donava pas a la cambra. Li deiem el fumeral perquè com era obvi hi havia un fumeral on la meua àvia anava deixant tot tipus d'assaonadors amb dibuixos de dones exòtiques que feien propaganda de l'Àfrica i de l'Índia encara què aleshores jo no en feia cap de cas d'eixes coses. A la cambra teníem els xiquets barrat el pas per una escala grandíssima feta de vigues de fusta provinents dels últims atacs del general Cabrera. Dic que no hi podíem pujar perquè hi havia rates, rates que eren com castells, una cosa infame de pèls i cua que mossegava els xiquets sobretot si eren de bolquers. Tanmateix una vegada hi vaig pujar en silenci perquè ningú no puguera sentir les meues passes al sostre i hi vaig vore un cavall de cartró, negre de vellut, maletes de fusta i de cartró, instruments musicals i partitures però no em preguntes si vaig obrir les maletes i què hi havia a dintre perquè aleshores això faria aquest  mail llarguíssim i ja va siguent hora que em pose a la marxa.

 Besos.

Les fotos censurades del MUVIM

3 comentaris
 El MUVIM és un museu que depèn de la Diputació de València i la setmana passada va estrenar una exposició amb les millor fotos aparegudes a la premsa valenciana durant l'any passat. Dintre d'aquesta col·lecció hi ha o millor dit hi havia una secció dedicada a la fotografia diem-ne política i aquesta secció on apareixien fotos de dirigents populars pressumptament acusats de pertànyer a la xarxa Gürtel va provocar les ires del president de la Diputació, un tal Rus, que va demanar que les despenjaren alegant que la seua llibertat començava on s'acabava la dels altres, tots nosaltres. Aquesta cacicada ha provocat la dimissió del director del museu i la vergonya de tots els valencians que encara creiem en la democràcia, si de cas voleu exercir el vostre dret a vore les fotografies el periòdic Levante ha penjat una gal·leria amb aquestes fotos i ací us deixe l'enllaç.

Tresors

6 comentaris
 Llegia a Goldsworthy que l'aparició de nombrosos tresors en forma de monedes romanes provinents d'excavacions arqueològics respon entre d'altres coses a què el valor en metàl·lic de la moneda era molt baix i que aquestes eren amuntegades per tal de fer-les valdre al pes, una cosa semblant als fenòmens inflaccionaris. També perquè aquests tresors no valien la pena de tornar a ser recollits, per suposat també perquè les invasions i revoltes bagaudes d'aquest període provocaren un gran trasbals en vides. El cas és que m'ha vingut açò al cap mentre em topetava ahir  amb els diners de la República que teniem a casa, uns diners que vàren aplegar a casa els meus avis durant més d'una dècada i que per obra i gràcia del Caudillo se n'anaren en orris. 

La festa reinventada (llibre per a Falles)

1 comentaris
 "Cada festa és un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada conjunt històric. Desprès de l'entrada de les tropes franquistes a València, l'espèrit de la "valencianitat" de la festa, vinculat especialment a les Falles, es va posar des de primer hora al servei del nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la que van dur a terme els altres règims feixistes europeu, ací es va expressar en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per part de les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir el un present d'acord amb els seus desitjos polítics".

La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. 
Gil-Manuel Hernàndez i Martí.

Publicacions de la Universitat de València 2002

L'estil dels blogs, a propòsit dels escrits barroers de Clídice

5 comentaris
 He llegit aquest matí un escrit al blog de Clídice sobre els escrits barroers  dels blogs i com el tema m'interessa m'agradaria fer ací un recull d'allò que els comentaris/altres bloggers diuen d'allò que consideren l'estil dels blogs:


  1. - Cada blog reflecteix l'estil d'escriptura del bloguer en qüestió.
  2. - El català a la xarxa és obra dels bloguers, la majoria dels quals no es declara     professional de l'escriptura. El blog és l'expressió de les intencions de cada bloguer en un moment   determinat i és sempre revisable. 
  3. - Les faltes d'ortografia són inherents a la immediatesa del mitjà.
  4. - Si els escrits dels blogs no foren immediats aleshores no serien frescs.
  5. - L' estil dels blogs prefereix una escriptura senzilla, sense girs ni adorns.
  6. - El mitjà blog permet la correcció a posteriori, inclús molt a posteriori, per la qual cosa primarà sempre la immediatesa sobre els criteris estilístics. 
  7. - Els escrits del mitjà blog no són per força literaris ja que permeten una espontaneïtat textual pròxima al col·loquialisme.
  8. - Els comentaris dels blogs permeten la interactivitat amb l'escriptor del blog per la qual cosa es pot entendre que allò que distingeix un blog d'allò que ho sembla  són els comentaris. 

País Valencià s.XXI

0 comentaris




Fa un any es veia la llum País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, el primer volum d'una proposta de debat que propiciava Valencians pel canvi i publicacava la Universitat de València. Un projecte en que jo mateix participava i del qual me'n vaig fer ressò d'immediat. La iniciativa va tenir una incidència prou notable en el món polític i social valencià i va ser continuat amb dos lliuraments més, diverses presentacions (algunes amb la meva participació) arreu del país i l'establiment d'una pàgina web on s'ha anat recollint tot el material.
Ara acaba de sortir un nou volum que, crec, hi aporta una aproximació al tema ben interessant, es titula País Valencià, segle XXI: SUD ENLLÀ. El País Valencià vist des de Catalunya i hi recull les visions sobre el tema d'una vintena d'intel·lectuals residents al Principat, coordinades pel valencià Martí Domínguez que en fa la presentació. A la pàgina web podeu trobar-ne un tast: l'esmentada "presentació" i els articles "Dos països units per una mateixa llengua" de Josep Maria Muñoz. "Vosaltres, els valencians" de Miquel Barceló i "Contra la deriva: per una federació catalan-valenciana" de Josep Gifreu (Extret del Blog Nàusica)

. El meu sud és bastant limitat, és un sud que transcorre al voltant de dues comarques i d'una línia fèrria que les travessa. Al meu sud les gents canvien com el paisatge i el ressó de les veu dóna indicacions sobre la proximitat d'una estació de tren o d'una parada d'autobús, de tal manera que quan t'hi acostes sents el català dels pobles. També sents el català de la ciutat si tens la sort de què algun ciutadà, dels molts que hi parlen català, te facen confiança i tornen per un moment encara què siga a la llengua dels seus majors. El meu sud no té res a vore amb una cançò folk ni es nodreix de cap tipus de glòria patriòtica, és un sud de persones que van a treballar en metros més prop del matí que de la matinada i on els cafés del centre són vitals per injectar-se el primer café de la jornada, és un sud de dependentes i d'oficials, de cambrers i de venedors de periòdics, ara que ho pense podria ser qualsevol sud. 

Enyor de cigala

1 comentaris
  Mira a mi quan ve esta època de l'any m'entren unes ganes terribles de ballar, i no sóc l'única, perquè hauries de vore com es posen les festes universitàries amb gent amunt i avall, botant i fent el perdis. Sí ja sé que segons quines coses no en tinc cap necessitat de fer-les però m'agrada tant la caloreta de Cavallers en Falles que em pose al cantó de Dalt esperant si passarà ningú per convidar-me a sopar i fer-se'n una. Això és una cosa que s'apega i sinó que li ho diguen a Willie que es va quedar dormint tapat per un diari i a l'escalfor del motor del cotxe en eixir d'Hipòdromo i per això que en vore que encara tenia ganes de conduir vàrem animar-lo ensenyant el forigol per la finestreta. Ja sé de bon tros que vindran altres temps però ara de moment deixa'm fer el que millor sé fer i calla.