Nova pàgina: antics escrits a Ca'n Vilaweb

 Us deixe a la barra de navegació una nova pàgina amb una mostra d'articles de l'antic blog Testenguaret a Ca'n Vilaweb. És una mostra perquè en el llibre que estic preparant per a Bubok no hi tenen cabuda ja siga pel tema o pels enllaços. Podeu comentar-los si voleu perquè he deixat oberta l'opció comentaris però si voleu llegir tot el grapat plegat (64 pàgines!) aviat podreu fer-ho (i en paper!)

Canvis provisionals

 Hola, com podreu observar hi ha una plantilla nova al blog i és que tal i com em deia l'amiga Olga l'anterior plantilla donava problemes de visualització amb certs navigadors. Aquesta plantilla és provisional mentre passa el dia i cerque una solució. Mentri mentre si hi observeu cap problema m'ho podeu dir als comentaris. 

El meu nord

 Serà perquè ha entrat una primavera matinera amb força de borrasca xicoteta o perquè m'he cansat dels hiverns malaltissos que en llegir-te també m'ha entrat nostàlgia del Nord, del meu nord, que s'amaga des de fa més de vint anys darrere d'un riu i d'uns canals dels quals ara no recorde el nom perquè va carregat dels grocs i ocres dels boscos en la tardor, d'uns prats unflats de verd i de lavanda. Era tan jove, tan exquisidament jove que l'hivern em va omplir amb galernes i una pluja insistent que s'entestava en mullar-me. La distància i l'edat mai esdevenen oblit perquè així no podria fer memòria d'allò que vaig deixar endarrere per incostància o perquè era tendre i ara a l'albereda de l'edat madura sé que no hi tornarà. Tanmateix avui m'han entrat ganes de tornar al nord, ara que els dies es van vestint de llarg. Un nord de pastissos i te amb pastes de cambreres pèl-roges amb uniforme de minyona, davantal negre i unes mitges negres que no s'acabaven mai. El meu nord també tenia un carnet universitari que ara ronda per un calaix, una tarja perforada de les vesprades d'aborriment, d'un excès de mitjans que em feia pensar que no volia estar allà sinó ací per pensar que ara podria estar allà o a Vancouver.

Els pròxims cent anys

 Ho confesse: no segueisc els horòscops ni tinc un especial afany per l'endevinalles però des dels anys de la Tercera Ona m'agrada llegir els llibres que parlen de tendències. I per tendències entenc intentar previndre allò que el futur ens depara basant-nos en la història passada recent. Vaig topetar-me per primera vegada amb George Friedman en interessar-me per una web d'anàlisi geopolític que es diu Stratfor. Aquest senyor ha escrit "Els pròxims cent anys" un llibre, ara en castellà, que d'una manera intel·ligible i intel·ligent intenta pintar no sols el paisatge polític i estratègic de la pròxima centúria sinó que també ens fa més entenidor el nostre passat i present més immediat. No cal trencar-se les banyes per qualificar aquest segle com el d'Estats Units però cal molta perspicàcia per assenyalar Turquia, Polònia, Japó o Mèxic com els propers rivals de la per ara única potència global, així doncs tot un repte. Us el recomane. 

Ofici d'escriure?

 Llegint tants i tants blogs em pregunte què serà allò que mou la gent a escriure, no una escriptura qualsevol destinada a quedar desada al calaix sinó llençada a l'atzar dels buscadors, què fa que tanta i tanta gent escriga sobre les coses un dia darrere un altre i porte, més d'un, més d'un lustre sencer gastant llum i oli. Si foren els blogs quelcom destinat a passar a la impremta ho entendria, si els temes transcendiren la vanalitat també però sinó és per l'afany de que te pegue una ullada el veí no ho acabe d'entendre, potser siga perquè hi ha unes ganes innates de transcendir, d'emular a qui al paper ompli les llibreries o potser també per una d'eixes devocions estranyes. Però el pitjor de tot és perquè els llegim un dia darrere d'un altre? Serà una recerca de l'oracle?

Thomas Frank, el triomf de la dreta a Kansas i a València

Dintre del llistat de llibres per a la tesi tinc un que m'agradaria recomanar, es diu: Què passa amb Kansas? Com els ultraconservador conqueriren el cor d'Estats Units. L'autor és Thomas Frank, un periodista nordamericà que analitza com els republicans s'han fet amb els feu socialistes dels Estats Units. No sempre es poden fer comparacions però l'estructura social de Kansas i la manera que ha canviat la seua tenència de vot no pot evitar que establim les comparacions necessàries amb el cas valencià i els triomfos consecutius del Partido Popular.  

Ací a sota us deixa la recensió del llibre en castellà, sent no tenir temps per traduir-la però us assegure que si llegiu el llibre en trobareu un munt d'explicacions del fenòmen PP a València. 

¿Qué pasa con Kansas? Cómo los ultraconservadores conquistaron el corazón de Estados Unidos.
Thomas Frank
Editorial Acuarela
Idioma: Español
ISBN: 8477741999 ISBN-13: 9788477741992

'El enigmático espectáculo de un suicidio colectivo a gran escala siempre resulta fascinante. Pensemos en los cientos de seguidores de la secta de Jim Jones que ingirieron, obedientes, veneno en su campamento de la Guyana. En el terreno económico, eso mismo está sucediendo hoy en Kansas. Ése es el objeto de este excelente libro de Thomas Frank. La sencillez de su estilo no debe impedir que veamos su análisis político afilado como una cuchilla. Fijando su atención en Kansas, cuna de la revuelta populista conservadora, Frank describe con acierto la paradoja fundamental de su construcción ideológica: el desfase, la falta de cualquier conexión cognitiva, entre los intereses económicos y las cuestiones 'morales'. ¿Qué sucede cuando la oposición de clase de base económica (agricultores pobres y obreros contra abogados, banqueros y grandes empresas) se traspone/codifica como la oposición entre los honrados trabajadores cristianos y buenos americanos por un lado, y los progresistas decadentes que beben café a la europea y conducen coches extranjeros, defienden el aborto y la homosexualidad, se burlan del sacrificio patriótico y del estilo de vida sencillo y 'provinciano'? Si ha habido alguna vez un libro que deba leer quien esté interesado en las extrañas torsiones de la política conservadora de hoy, ése es ¿Qué pasa con Kansas? ' (Slavoj Žižek) Thomas Frank es autor de The Conquest of Cool (1998) sobre la reapropiación capitalista de la contracultura juvenil y One Market Under God (2000), que disecciona la Nueva Economía y la idea del 'capitalismo popular'. Su último libro se titula The Wrecking Crew (2008) y describe el saqueo de lo público bajo la administración Bush. Fundador del periódico satírico-político The Baffler en 1988, escribe regularmente en la revista Harper's, en The Wall Street Journal y en The New York Times. Ha publicado en castellano en Le Monde Diplomatique, Archipiélago y El Viejo Topo. Sus intervenciones pueden seguirse a través de su página web: http://tcfrank.com/. Vive en Washington, D.C.

Artesà

 Li manlleve el títol de la seua obra a R. Sennett per a aquest escrit. És possible que no conegueu l'obra de Sennet però no podreu deixar d'estar d'acord amb mi que cada vegada més es nota la manca "d'ofici" no sols entre la gent de la branca de lletres, un defecte que es va arrossegant per la manca d'un política educativa com cal, sinó també aquest defecte es va estenent en tots els àmbits de la nostra vida. Especialment angoixant és la manca de professionalitat entre la gent amb la qual tens un tracte diem-ne necessari, diem-ne instal·ladors, personal mèdico-sanitari de tota mena i de serveis públics, per no parlar també dels objectes lletjos no sols estèticament sinó funcional amb els que hem de bregar diàriament. Amb la qual cosa i per defecte ens juntem amb la carència de professionalitat i de formació, això que en diuen la tronada perfecta. Com a ciutadà  puc  exigir el tracte i l'objecte d´atenció pels que pague però també aplicar-me la contalla i donar allò que demane, més seriositat, transparència i ofici i això s'acaba notant (afortunadament). 

Constipat, dies de disseny i la cooperanta

Fa dies que vaig darrere del blog i el molt c...s'evadeix, primer ha estat el constipat i desprès el restyling i clar, constipat i ordinador són dues coses incompatibles perquè no pares de plorar i la pantalla esdevé un mar de llàgrimes o no atines ni una.  El cas és que m'he quedat amb ganes de comentar allò de la cooperanta catalana detinguda a Ramalla, més que res perquè a mi això de la cooperació em sembla tan lamentable com les guardioles amb cara de xinet del dia del domund. Ull, a mi el que la gent faça amb el seu temps em la porta fluixa però el que és preocupant és que des de casa ens sapiguem posseïdors d'alguna espècie de metzina màgica que pot guarir els damnats del món i no ens l'apliquem a nosaltres mateixos. En aquest cas em va cridar l'atenció el que la cooperanta, segons informacions de Vilaweb, ajudara "els camperols palestins a defensar-se dels insults dels colons jueus mentre aquells collien olives" i ho dic perquè no sé m'ha quedat clara la funció de la cooperanta, si rebre palplantada insults o replegar olives amb l'esquena doblada. No sabran els palestins tornar els insults als jueus? Fa la cooperanta de Tancredo? Bromes a banda, cal llevar-se la bena dels ulls i adonar-se que el tercer món està ací, que els insults generalment en castellà els pots rebre a qualsevol gran ciutat per demanar un tallat en català i que en la modesta opinió del qui subscriu anar a buscar dolents i bons a l'Orient Mitjà no té massa lògica. 

A la Universitat

 Fa cinc cursos que hi estic matriculat i hi he tornat intermitentment de tal manera que tinc assignatures de primer cicle, una, i unes quantes de quart i de cinqué però fins avui no m'havia plantejat tornar a fer acte de presència amb voluntat de continuïtat a banda dels exàmens de la segona convocatòria. M'he assegurat de què era la classe correcta i m'hi segut a primera fila no fos que m'entraren ganes d'anar a la cambra de bany o el ponent fos un tostó mentre la resta de l'alumnat prenia seient a les tireres de darrere (com s'ho faran per  escapar-se dissimuladament?) fent desplegament de laptops i altra tecnologia (mòbils, ds, plays) i he pensat que seria una bona idea portar-me l'ordinador a classe per tal de xatejar per l'msn o actualitzar el blog o fullejar els meus llocs porno habituals, o tempo, o mores! El cas és que en entrar el docentur m'he sentit com el Tato a una historieta del Jueves quan es troba de cap d'empresa a un ex-company a qui havia maltractat quan eren xicotets, no penseu mal però m'ha fet l'efecte que el tal em guipava amb mala bava com si pensara què collons fa aquest ací, serà d'AENOR? o em qualificarà per a l'ANEPA? De totes totes, prova superada. 

2046

 2046 visites marcava el comptador de visites quan he entrat al blog i m'ha entrat una nostàlgia terrible de les nits de sessió golfa a l"Albatros desprès d'haver sopat un entrepà de vedella i ceba, sóc així no tinc pas gustos cars.

Dimonis Familiars I

 Si t'he de contar tota la veritat aleshores t'hauré de contar tota la història des del principi perquè aleshores només tindràs davant un bocí de la veritat i això sense la resta no és de bo. El primer de la nissaga del qual tinc record era mariner, el primer d'una llarga relació amb la mar i amb la ciutat del Grau, quan el Grau era una ciutat i encara no hi havia cap mitjà de transport motoritzat que alleugerirà el trajecte entre la ciutat encimbellada i la platja de Natzaret. Sé, perquè m'ho han contat, que va intentar fer fortuna portant tabac des de Gibraltar i l'Alger però els riscos eren molt grans i el benefici xicotet per a un home que tenia gustos cars, vestir les millors teles del carrer Sant Vicent i pendre café al Lleó d'Or. Quan era a terra caminava recolzant-se amb un bastonet amb un pom recargolat amb inscrustancions d'ivori i no perquè en tinguera cap necessitat sinó perquè li agradava contar com havia aconseguit aquell bastó a les terres de la llunyana Àfrica, al regne de Ghana on un home d'empresa com ell trobà fortuna passant mercaderia humana d'una banda a l'altra de l'Oceà Atlàntic. Era capità d'un vaixell negrer, d'aqueixos que desafiaven els creuers anglesos per portar els seus carregaments impius a tallar la canya de Cuba. Esperaven els amos dels "Ingenios" expectants l'aparició del vaixell del nostre capità en doblar la punta del Morro perquè era conegut per la qualitat de la seua càrrega i perquè era un home seriòs que lluitaria amb ungles i dents per defensar el patrimoni dels qui comptaven l'or en sacs de sucre. 

Disseny i credibilitat

 M'he proposat canviar el disseny del blog, ja vaig comentar en un post anterior les mancances del model actual, però malgrat la quantitat de blogs que seguisc encara no n'he trobat un que em convença. No em val qualsevol disseny sinó que el disseny haurà d'assumir la seua part de credibilitat en la nostra conversa, acàs potser igual un blog que parle de moda o de coses del cor que un blog personal o que un blog polític? Pense que no, una cosa és el calaix de sastre que ha esdevingut el meu blog però tanmateix no ofereix una navegabilitat clara i això perjudica la credibilitat del web, que és al mateix temps la meua. Ja sé que per oferir credibilitat també hauria de oferir també veracitat i eixir de l'anonimat tanmateix i malgrat que com a bon estudiant de periodisme procure informar-me bé abans de dir alguna befiada encara no he aconseguit superar l'estadi de culpa col·lectiva que fa que un bon grapat de valencians preferim aquest semi-anonimat. Així doncs tan aviat com les circumstàncies ho permeten intentaré donar veracitat al blog i ja vorem què passa. 

Escrit de matinada

 Tenia escrit un post sobre l'assumpte de la incineradora al poble però l'ajuntament ho ha desmentit i ara el post dormirà el somni dels justos, espere, durant molt de temps. Per si fora poc porte sis hores cara a l'ordinador preparant la bibliografia final de la tesi i estic saturat de blog i de pdfs però no podia deixar d'escriure. Sé que alguns es pregunten per la tesi però aquest no és el blog de la tesi, existeix de bo però el blog no és motiu de la tesi i jo ara estic molt cansat. Bona nit, fins demà. 

Demà torna Lost

He de confessar que sóc un junkie de les sèries i que durant sis anys he seguit Lost a la televisió, a internet de la manera que fora i com fora però això ja ho havia practicat abans amb els "Sopranos" i "Two Feet Under", tanmateix el llistat no s'acaba ací però fer una recompilació de les sèries que seguisc i que m'agradaria seguir no és motiu d'aquest escrit sinó com el meu "fandom" m'ha portat a associar aquesta tenda de viatges de Russafa amb  Oceanic Airlines i la fantàstica possibilitat que aquesta agència de viatges especilitzada en viatges a l'Extrem Orient s'encarregara de fer vols especials a l'illa. Això i que demà comença per fi la Sexta Temporada, que es congele el món perquè jo no em la perd.