El miratge de la classe mitjana al País Valencià

Permeteu-me una llarga introducció a càrrec de Slavoj Zizek i la traducció de la qual és obre del blog: la pitxa un lio:

Qualsevol universalitat que pretengui ser hegemònica ha d´incorporar almenys dos components específics: el contingut popular "autèntic" i la "deformació" que del mateix produeixen les relacions de dominació i explotació. Sens dubte, la ideologia feixista "manipula" l´autèntic afany popular per un retorn a la comunitat vertadera i a la solidaritat social que s´oposi a la competició i l´explotació sense límits; sens dubte, "distorsiona" l´expressió d´aquest afany amb el propòsit de legitimar i preservar les relacions socials de dominació i explotació. Tanmateix, per poder assolir aquest objectiu, ha d´incorporar en el seu discurs aquest afany popular. L´hegemonia ideològica, per consegüent, no és tant el que un contingut particular hagi d´omplir el buit de l´universal, com que la forma mateixa de la universalitat ideològica reculli el conflicte entre (almenys) dos continguts particulars: el "popular", que expressa els afanys íntims de la majoria dominada, i l´específic, que expressa els interessos de les forces dominants. (...)

Perquè una ideologia s´imposi resulta decisiva la tensió, a l´interior mateix del seu contingut específic, entre el temes i motius dels "oprimits" i els dels "opressors". Les idees dominats MAI NO són directament les idees de la classe dominant. (...)

La mateixa deformació es percep avui en dia en l´única classe que, en la seva autopercepció "subjectiva", es concep i representa explícitament com a tal: és la recorrent "classe mitjana", precisament, questa "no-classe" dels estrats intermitjos de la societat: aquells que presumeixen de laboriosos i que s´identifiquen no només pel seu respecte a sòlids principis morals i religiosos, sinó per diferenciar-se de, i oposar-se a, els dos "extrems" de l´espai social: les grans corporacions, sense pàtria i arrels, d´una banda, i els exclosos i empobrits immigrants i habitants dels guetos, de l´altra.

La "classe mitjana" basa la seva identitat en el rebuig d´aquests dos extrems que, de contraposar-se directament, representarien "l´antagonisme de classe" en la seva forma pura. La falsedat constitutiva d´aquesta idea de la "classe mitjana" és (...) la falsedat encarnada, el rebuig de l´antagonisme. En termes psicoanalítics, és un fetitxe: la impossible intersecció de la dreta i l´esquerra que, en rebutjar els dos pols de l´antagonisme, en tant que posicions "extremes" i antisocials (empreses multinacionals i immigrants intrusos) que pertorben la salut del cos social, s´auto-representa com el terreny comú i neutral de la Societat.

Slavoj Zizek, En defensa de la intolerancia, Sequitur, Madrid 2008

La introducció ve a compte del miratge de la classe mitjana al País Valencià, un país que segons el seu imaginari és la "millor terreta del món". El País Valencià va passar a finals dels seixanta del segle passat d'una economia rural amb escassos nuclis industrials a esdevenir una societat de serveis malgra el seu imaginari i d'una societat que practicava majoritàriament la subsistència a una societat desenvolupada, tanmateix des del poder, amb l'ajut d'un ideari romàntic basat en l'amor a la terra i la prosperitat que aquesta atorga, les classes populars han estat imbuïdes amb la creença de què comparteixen "quelcom" del glamour, de la sofisticació i dels instruments econòmics de les classes favorescudes arran dels temps de bonança econòmica que propiciaren sous altíssims en feines gens especialitzades, un consumisme desaforat i els crèdits barats. Les classes altes valencianes han aprofitat la política d'events, com la Fòrmula 1 o la Copa Amèrica per acostar a la plebs   un model de vida del quals aquests últims s'hi creuen partícips tot i l'ajut dels poderosos mitjans de comunicació en poder dels primers. Així doncs ens trobem  amb la paradoxa, encara, que una de les societats espanyoles on la crisi ha incidit amb més força provocant xifres altíssimes d'atur continua veient el món des del prisma d'una inexistent classe mitjana, pendent de la imitació dels valors i comportaments d'unes classes altes que han utilitzat i utilitzen els aparells públics per a la seua perpetuació com a classe. 

El País Valencià passa fam com a la postguerra

 Ni m'ho invente ni és cap broma, és la notícia destacada del dia a les principals capçaleres valencianes: "les 340.000 racions servides per la Casa de la Caritat de València traslladen el panorama social valencià als infausts anys de la postguerra". D'aquesta manera s'expressava ahir el director de l'entitat Antonio Casanova, durant la presentació del IV Informe de la Pobresa. És tràgic i lamentable que mentre es passa fam física i real als carrers de València el govern del consell preferisca passejar-se amb un ferrari al costat de Fernando Alonso, subvencionar carreres de Fòrmula 1 i de iots.

La notícia a Las Provincias (+)

Nova pàgina: antics escrits a Ca'n Vilaweb

 Us deixe a la barra de navegació una nova pàgina amb una mostra d'articles de l'antic blog Testenguaret a Ca'n Vilaweb. És una mostra perquè en el llibre que estic preparant per a Bubok no hi tenen cabuda ja siga pel tema o pels enllaços. Podeu comentar-los si voleu perquè he deixat oberta l'opció comentaris però si voleu llegir tot el grapat plegat (64 pàgines!) aviat podreu fer-ho (i en paper!)

Canvis provisionals

 Hola, com podreu observar hi ha una plantilla nova al blog i és que tal i com em deia l'amiga Olga l'anterior plantilla donava problemes de visualització amb certs navigadors. Aquesta plantilla és provisional mentre passa el dia i cerque una solució. Mentri mentre si hi observeu cap problema m'ho podeu dir als comentaris. 

Què és ser valencià? Contestació als comentaris

 És natural i jo diria saludable que la gent es pregunte per allò que és així preguntar-se periòdicament per què és ser valencià podria ser considerat com un hàbit higiènic, tanmateix quelcom hi ha en aquesta pregunta que transcendeix l'obvietat i ens deixa amb regust perquè la definició no acaba mai d'estar clara ja que si es pregunta per nacionalitats menys anòmales la pregunta esdevé una paradoxa, què és ser ucraïnes? O basc? Jo li donaria la volta a la pregunta i em preguntaria per què no és ser valencià ja que si parlem de nacionalitats aquestes sempre es defineixen per la negació del contrari, aleshores ucraïnes serà no rus i basc no espanyol però i no valencià? Evidentment que la resposta anirà acompanyada sempre dels particularismes i del moment hitstòric que hi corresponga, per exemple els moriscos potser, no  ho sé, es consideraren valencians o almenys habitants del territori corresponent al llevant de la Xarquia, els xurros potser es consideren valencians i fins i tot els habitants de València ciutat però hi ha quelcom que no ens fa feliços en la seua vinculació al territori, fins i tot al gentilici. Pot un valencià ser valencià i parlar castellà? O àrab? o Rus? Si la llengua i tot el que envolta a la llengua ha estat el tret definitori que ens ha diferenciat com a poble aleshores el terme valencià esdevé fràgil perquè hi haurà tants valencians com realitats lingüístiques, valencians de parla catalana, valencians de parla castellana, valencians moriscos però eixe totum revolutum seran una nació? Crec que no, almenys pel que s'enten per una nació en el concepte modern de nació com l'expressió cultural d'un poble perquè ací estem parlant de diferents pobles i, el que cal destacar-hi: diferents cultures. No vull esmenar-li la plana a Joan Fuster però en posar-li el títol al seu llibre "nosaltres els valencians" potser haguera estat més clar si hi haguès fet especial èmfasi en nosaltres els qui parlem valencià, nosaltres els valencians. 

 Hi haurà qui desprès d'aquestes paraules, escrites a corre-cuita, m'acusarà de voler llevar-li el seu just dret a tots aqueixos nascuts al país i que sense parlar la nostra llengua es senten valencians tanmateix no ha estat aquesta la meua intenció, cadascú pot sentir-se lliure de voler pertànyer on li rote però el que ningú em pot negar és que a València la dicotomia és insoluble i generalment es manifesta en un desig ferotge per part dels altres valencians, de voler extingir-nos del discurs històric. 

Abelard Saragossà i què és ser valencians

 Avui a l'informatiu Migjorn m'hi he trobat amb aquestes declaracions del doctor Abelard Saragossà sobre la definició de què és ser valencià. Desprès de sentir-les he de dir que m'alegra que el ser valencians es reduïsca a buscar (una altra volta?) un model lingüístic assimilable per al parlant popular i cult(e) alhora. Però per  un moment en sentir-lo m'ha fet l'efecte que l'obra de Sanchis Guarner, Carles Salvador, les normes del 32, l'Alcover Moll, Badia Margarit o Pompeu Fabra no aprofitaven per a res i que el que ens propossa n'Abelard és fer taula rassa i buscar-li la molleta a l'ou. Seran suposicions meues així que ací us deixe el video perquè hi compartim opinions. 

codi technorati

 QJSNVV93QUN2

Puntualitzacions a l'escrit d'adès sobre les enquestes

No ha estat la meua intenció, almenys de manera conscient, de desqualificar ningú sinó de fer especial puntualització d'allò que amaguen les formes de discurs sota la pretesa neutralitat de les enquestes. Anem a a pams: És possible que un percentatge molt alt de parlants en valencià creguen que el valencià és una llengua distinta del català tanmateix ací m'agradaria dir dues coses, la primera és en quin grau es considerava valencianoparlant l'entrevistat, si aqueixos que empren el valencià en tot temps i moment o aquells que el parlen en la intimitat,  és a dir "lo entiendo y sé hablarlo, pero sólo con los amigos", a més de haver constatat personalment que aquesta darrera afirmació mai ha estat cap problema a l'hora d'entendre els comentaristes de TV3 retransmetre el fútbol, això sí quan es podia vore TV3.
També és ben cert que entre els votants del PP abunden els valenciano parlants però açò supose que també és aplicable als votants del BLOC  als d'Esquerra Unida i als del PSOE, essent que els valencianoparlants encara abunden.
Pel que fa a la tercera puntualització ó 3) Les dades de Flor fan referència al present: el present no s'analitza amb condicionats del passat. És present. Punt i pilota. Encara que no ens agrade o siga injust.
T'equivoques perquè sense l'experiència dialèctica que ens proporciona el coneixement del passat ens és del tot impossible analitzar cap dada actual, de tal manera que no tindríem cap punt de referència, històric això o considerar que el passat no té cap importància i que la memòria històrica és poc menys que un excrement amb la qual cosa és del tot justificable endegar la màquina de l'oblit i passar-se per baix gamba tot el que ha estat i és aquest país. I sí, el passat condiciona el present i sinó l'oportunitat del professor Vicent Flor per justificar els canvis de bandera de la tercera via en vespres d'un present blau i monocorde i ja posats a pendre com a paradigma que 2 milions de votant del PP no poden estar equivocats millor ens fem tots del PP i l'últim que tanque la llum.

El meu nord

 Serà perquè ha entrat una primavera matinera amb força de borrasca xicoteta o perquè m'he cansat dels hiverns malaltissos que en llegir-te també m'ha entrat nostàlgia del Nord, del meu nord, que s'amaga des de fa més de vint anys darrere d'un riu i d'uns canals dels quals ara no recorde el nom perquè va carregat dels grocs i ocres dels boscos en la tardor, d'uns prats unflats de verd i de lavanda. Era tan jove, tan exquisidament jove que l'hivern em va omplir amb galernes i una pluja insistent que s'entestava en mullar-me. La distància i l'edat mai esdevenen oblit perquè així no podria fer memòria d'allò que vaig deixar endarrere per incostància o perquè era tendre i ara a l'albereda de l'edat madura sé que no hi tornarà. Tanmateix avui m'han entrat ganes de tornar al nord, ara que els dies es van vestint de llarg. Un nord de pastissos i te amb pastes de cambreres pèl-roges amb uniforme de minyona, davantal negre i unes mitges negres que no s'acabaven mai. El meu nord també tenia un carnet universitari que ara ronda per un calaix, una tarja perforada de les vesprades d'aborriment, d'un excès de mitjans que em feia pensar que no volia estar allà sinó ací per pensar que ara podria estar allà o a Vancouver.

Les mentides que tapen les enquestes.

  Vicent Flor,  doctor en sociologia i professor universitari, ha descobert el misteri de l'ou a l'amanida: "els valencians no tenen cap interès per cap qüestió nacional que no siga l'espanyola". S'oblida l'il·lustre doctor de certs detalls que no interessen, com per exemple que no hi hagué cap conflicte entre fusterians i blaveros ja que poc de conflicte hi ha quan uns reben i sóc acusats de terroristes i d'altres es dediquen a escampar el terror davant la permissivitat i inoperància de les forces policials que paguem tots, també se'n oblida des 35 anys de cessió al xantatge protagonitzats per les forces polítiques de l'esquerra en nom d'una malentesa "bonhomia" i de l'acallament i desaparició de qualsevol veu dissident als mitjans de comunicació així doncs que al poble valencià no li han deixat més remei que ser el que és: un apèndix nul d'Espanya. La qüestió està en si aquestes disquisicions del professor Flor, antic cadell blaver,  i subministrades per l'Associació tercerviista  Tirant Lo Blanch. són per riure o per no plorar.

Els pròxims cent anys

 Ho confesse: no segueisc els horòscops ni tinc un especial afany per l'endevinalles però des dels anys de la Tercera Ona m'agrada llegir els llibres que parlen de tendències. I per tendències entenc intentar previndre allò que el futur ens depara basant-nos en la història passada recent. Vaig topetar-me per primera vegada amb George Friedman en interessar-me per una web d'anàlisi geopolític que es diu Stratfor. Aquest senyor ha escrit "Els pròxims cent anys" un llibre, ara en castellà, que d'una manera intel·ligible i intel·ligent intenta pintar no sols el paisatge polític i estratègic de la pròxima centúria sinó que també ens fa més entenidor el nostre passat i present més immediat. No cal trencar-se les banyes per qualificar aquest segle com el d'Estats Units però cal molta perspicàcia per assenyalar Turquia, Polònia, Japó o Mèxic com els propers rivals de la per ara única potència global, així doncs tot un repte. Us el recomane. 

La parança del País Valencià

  Podem estudiar el significat de parança des d'un de vista etimològic com a derivat del verb parar i d'on surt el derivat parany. La parança és una construcció rural que aprofita el brancatge dels arbres, generalment la garrofera, per bastir un parany on els ocells, preferiblement tords hi cauran. De fet en si la parança és un immens parany on colgats a sota de les branques els caçadors o paranyers esperen que les aus caiguen sobre les branques falses de visc, una goma de pegar molt potent, i s'hi queden enviscades de tal manera que puguen cobrar una peça que es normalment consumida en l'acte. El parany als mesos d'octubre i novembre era un punt d'aplegada per als caçadors que generalment hi pasaven entre una a dues setmanes. Així doncs  està clar almenys per a la bibliografia existent que les arts del parany han estat perseguides des de sempre i des de sempre han estat arrelades al paisatge del País Valencià tanmateix caldria veure en l'afany d'imposar el parany com a element cultural propi del País Valencià per damunt de la normativa europea una confusió entre el respecte a la natura, una melàngia per una país eminent rural que ja no existeix i uns trets culturals  interessants i dignes de ser respectats. Tanmateix el parany en si no deixa de ser una metàfora del País Valencià perquè és la representació més fidedigna d'un país que ja no existeix sinó en el conscient dissociat dels valencians. El País Valencià ja no és rural, el País Valencià no compta amb una població majoritàriament dedicada a les tasques del camp, els camps de conreu fa temps que foren especularment abandonats per a la construcció massiva d'habitatges. Les parançes actualment són un objecte de luxe per a l'esbarjo d'una classe social i nacional que fa temps que va optar per l'enderrocament de tots els espais culturals nacionalment significatius: els tords varen ser substituïts fa temps en l'espai per les urraques, que com tothom sap corren afonoses a la recerca de l'or. 

Una exposició imprescindible, València 70 anys desprès de la desfeta

  Ahir, per casualitat, vaig passar pel Centre Octubre i em vaig topetar amb un lloc de comanament republicà al bell mig del pati, vaig adonar-me que era l'inici d'una exposició que reclama la memòria del 70é aniversari de la desfeta a València. Una exposició colpidora perquè no amaga res de la brutalitat de les accions de bombardeig de les forces feixistes sobre la població indefensa de la ciutat i que aconsegueix arribar molt a dintre amb l'exposició del consell de guerra contra el doctor Peset. Són dignes de lloança exposicions com aquestes que donen fe de què València durant 8 anys va aconseguir ser "normal", deixar de ser una parança de senyorets per ser capital, fins i tot de la República i com de car que li va costar!  

Ofici d'escriure?

 Llegint tants i tants blogs em pregunte què serà allò que mou la gent a escriure, no una escriptura qualsevol destinada a quedar desada al calaix sinó llençada a l'atzar dels buscadors, què fa que tanta i tanta gent escriga sobre les coses un dia darrere un altre i porte, més d'un, més d'un lustre sencer gastant llum i oli. Si foren els blogs quelcom destinat a passar a la impremta ho entendria, si els temes transcendiren la vanalitat també però sinó és per l'afany de que te pegue una ullada el veí no ho acabe d'entendre, potser siga perquè hi ha unes ganes innates de transcendir, d'emular a qui al paper ompli les llibreries o potser també per una d'eixes devocions estranyes. Però el pitjor de tot és perquè els llegim un dia darrere d'un altre? Serà una recerca de l'oracle?

Thomas Frank, el triomf de la dreta a Kansas i a València

Dintre del llistat de llibres per a la tesi tinc un que m'agradaria recomanar, es diu: Què passa amb Kansas? Com els ultraconservador conqueriren el cor d'Estats Units. L'autor és Thomas Frank, un periodista nordamericà que analitza com els republicans s'han fet amb els feu socialistes dels Estats Units. No sempre es poden fer comparacions però l'estructura social de Kansas i la manera que ha canviat la seua tenència de vot no pot evitar que establim les comparacions necessàries amb el cas valencià i els triomfos consecutius del Partido Popular.  

Ací a sota us deixa la recensió del llibre en castellà, sent no tenir temps per traduir-la però us assegure que si llegiu el llibre en trobareu un munt d'explicacions del fenòmen PP a València. 

¿Qué pasa con Kansas? Cómo los ultraconservadores conquistaron el corazón de Estados Unidos.
Thomas Frank
Editorial Acuarela
Idioma: Español
ISBN: 8477741999 ISBN-13: 9788477741992

'El enigmático espectáculo de un suicidio colectivo a gran escala siempre resulta fascinante. Pensemos en los cientos de seguidores de la secta de Jim Jones que ingirieron, obedientes, veneno en su campamento de la Guyana. En el terreno económico, eso mismo está sucediendo hoy en Kansas. Ése es el objeto de este excelente libro de Thomas Frank. La sencillez de su estilo no debe impedir que veamos su análisis político afilado como una cuchilla. Fijando su atención en Kansas, cuna de la revuelta populista conservadora, Frank describe con acierto la paradoja fundamental de su construcción ideológica: el desfase, la falta de cualquier conexión cognitiva, entre los intereses económicos y las cuestiones 'morales'. ¿Qué sucede cuando la oposición de clase de base económica (agricultores pobres y obreros contra abogados, banqueros y grandes empresas) se traspone/codifica como la oposición entre los honrados trabajadores cristianos y buenos americanos por un lado, y los progresistas decadentes que beben café a la europea y conducen coches extranjeros, defienden el aborto y la homosexualidad, se burlan del sacrificio patriótico y del estilo de vida sencillo y 'provinciano'? Si ha habido alguna vez un libro que deba leer quien esté interesado en las extrañas torsiones de la política conservadora de hoy, ése es ¿Qué pasa con Kansas? ' (Slavoj Žižek) Thomas Frank es autor de The Conquest of Cool (1998) sobre la reapropiación capitalista de la contracultura juvenil y One Market Under God (2000), que disecciona la Nueva Economía y la idea del 'capitalismo popular'. Su último libro se titula The Wrecking Crew (2008) y describe el saqueo de lo público bajo la administración Bush. Fundador del periódico satírico-político The Baffler en 1988, escribe regularmente en la revista Harper's, en The Wall Street Journal y en The New York Times. Ha publicado en castellano en Le Monde Diplomatique, Archipiélago y El Viejo Topo. Sus intervenciones pueden seguirse a través de su página web: http://tcfrank.com/. Vive en Washington, D.C.

Nou blog d'Edeta a blogger

  M'ho han preguntat per diferents medis i xarxes, inclús m'ho han preguntat per mail i en persona sobre les diferents raons per tancar el web d´Edeta.cat i la raó sempre ha estat la mateixa, una persona no pot portar un web tot sola però com m'ha recomanat una bona amiga -si no pots amb el diari torna al blog! I aixó he fet perquè la idea també em rondinava per la testa des de què vam deixar el blog d'Edeta a Vilaweb perquè el cuquet del periodisme és molt dolent i no pot estar-se aturat molt de temps. Així que m`he passat aquests dies de constipat pensant el nou blog i donant-li les pinzellades finals per començar el més aviat possible, això sí amb les limitacions del mitjà i amb el propòsit personal de fer periodisme d'opinió, un tema que crec allunyat del món més personal d'aquest blog. Podreu seguir el blog properament mitjançant aquest blog i un artilugi que molt aviat veureu a la barra de la dreta i viceversa.

Artesà

 Li manlleve el títol de la seua obra a R. Sennett per a aquest escrit. És possible que no conegueu l'obra de Sennet però no podreu deixar d'estar d'acord amb mi que cada vegada més es nota la manca "d'ofici" no sols entre la gent de la branca de lletres, un defecte que es va arrossegant per la manca d'un política educativa com cal, sinó també aquest defecte es va estenent en tots els àmbits de la nostra vida. Especialment angoixant és la manca de professionalitat entre la gent amb la qual tens un tracte diem-ne necessari, diem-ne instal·ladors, personal mèdico-sanitari de tota mena i de serveis públics, per no parlar també dels objectes lletjos no sols estèticament sinó funcional amb els que hem de bregar diàriament. Amb la qual cosa i per defecte ens juntem amb la carència de professionalitat i de formació, això que en diuen la tronada perfecta. Com a ciutadà  puc  exigir el tracte i l'objecte d´atenció pels que pague però també aplicar-me la contalla i donar allò que demane, més seriositat, transparència i ofici i això s'acaba notant (afortunadament). 

Constipat, dies de disseny i la cooperanta

Fa dies que vaig darrere del blog i el molt c...s'evadeix, primer ha estat el constipat i desprès el restyling i clar, constipat i ordinador són dues coses incompatibles perquè no pares de plorar i la pantalla esdevé un mar de llàgrimes o no atines ni una.  El cas és que m'he quedat amb ganes de comentar allò de la cooperanta catalana detinguda a Ramalla, més que res perquè a mi això de la cooperació em sembla tan lamentable com les guardioles amb cara de xinet del dia del domund. Ull, a mi el que la gent faça amb el seu temps em la porta fluixa però el que és preocupant és que des de casa ens sapiguem posseïdors d'alguna espècie de metzina màgica que pot guarir els damnats del món i no ens l'apliquem a nosaltres mateixos. En aquest cas em va cridar l'atenció el que la cooperanta, segons informacions de Vilaweb, ajudara "els camperols palestins a defensar-se dels insults dels colons jueus mentre aquells collien olives" i ho dic perquè no sé m'ha quedat clara la funció de la cooperanta, si rebre palplantada insults o replegar olives amb l'esquena doblada. No sabran els palestins tornar els insults als jueus? Fa la cooperanta de Tancredo? Bromes a banda, cal llevar-se la bena dels ulls i adonar-se que el tercer món està ací, que els insults generalment en castellà els pots rebre a qualsevol gran ciutat per demanar un tallat en català i que en la modesta opinió del qui subscriu anar a buscar dolents i bons a l'Orient Mitjà no té massa lògica. 

A la Universitat

 Fa cinc cursos que hi estic matriculat i hi he tornat intermitentment de tal manera que tinc assignatures de primer cicle, una, i unes quantes de quart i de cinqué però fins avui no m'havia plantejat tornar a fer acte de presència amb voluntat de continuïtat a banda dels exàmens de la segona convocatòria. M'he assegurat de què era la classe correcta i m'hi segut a primera fila no fos que m'entraren ganes d'anar a la cambra de bany o el ponent fos un tostó mentre la resta de l'alumnat prenia seient a les tireres de darrere (com s'ho faran per  escapar-se dissimuladament?) fent desplegament de laptops i altra tecnologia (mòbils, ds, plays) i he pensat que seria una bona idea portar-me l'ordinador a classe per tal de xatejar per l'msn o actualitzar el blog o fullejar els meus llocs porno habituals, o tempo, o mores! El cas és que en entrar el docentur m'he sentit com el Tato a una historieta del Jueves quan es troba de cap d'empresa a un ex-company a qui havia maltractat quan eren xicotets, no penseu mal però m'ha fet l'efecte que el tal em guipava amb mala bava com si pensara què collons fa aquest ací, serà d'AENOR? o em qualificarà per a l'ANEPA? De totes totes, prova superada. 

2046

 2046 visites marcava el comptador de visites quan he entrat al blog i m'ha entrat una nostàlgia terrible de les nits de sessió golfa a l"Albatros desprès d'haver sopat un entrepà de vedella i ceba, sóc així no tinc pas gustos cars.

L'escrit d'ahir a www.edeta.cat

 Ahir vaig penjar l'últim escrit a www.edeta.cat, fou un Adéu i Gràcies final desprès de prop d'un any sense actualitzacions. Supose que els historiadors presents i futurs del periodisme digital i comarcal del nostre país estaran interessats en saber la gènesi, desenvolupament i mort del periòdic i per això i perquè tot començà als blogs ací ho deixe per escrit. Fou en setembre del 2007 quan ja portava alguns mesos amb l'anterior Testenguaret a Vilaweb que em vaig topetar a un antic ex-conegut de militància al PSAN i que també iniciava les seues passes al mitjà. No feia massa temps que aquest ex-conegut havia tingut que finiquitar Edeta.org, un mitjà de comunicació local caçolà però molt efectiu i que comptava amb gran predicament entre els escassos però molt actius internautes del Camp de Túria. Desprès d'un parell de coincidències l'ex-conegut i jo mateix ens proposarem tornar a rellençar Edeta, ara amb un format més ambiciòs i amb ganes de comarca, creguts i potser eixa fou l'errada que el nou digital comptaria amb el ressó i el nombre de  col·laboracions que el seu homònim però no fou així. En un principi, el projecte que pensava dual, va esdevenir un quintet ja que l'ex-conegut va embarcar-hi gent que d'una manera o altra havia col·laborat en el projecte anterior tanmateix les capacitats de treball i les expectatives d'èxit són difuses i diferents per a cadascú i el que en principi semblava un projecte d'entesa grupal acabà essent una tasca gegantina doncs omplir de continguts un periòdic a quatre mans acaba amb la paciència i les il·lussions del més valent i així fou quan en desembre del mateix any vaig trobar-me sòl (i de dol?) amb tot el periòdic per a mi i malgrat que vaig actualitzar-lo durant prop d'un any i escaig la feina em va vindre massa gran, no sols pel fet d'haver de fer de redacció completa del mitjà sinó per la manca d'ajut extern, el nul accès a les fonts de les notícies i el risc d'escriure en nom de cinc persones  sense comprometre honra i estima més enllà de l'estrictament necessari. Ahir i desprès d'un any de tira i arronsa vaig decidir no continuar definitivament amb el web per les mateixes raons per les quals anteriorment vaig deixar d'actualitzar-lo i perquè com deia ahir a Edeta si d'alguna cosa ha mort Edeta ha estat d'èxit. Èxit de les eines del web 2.0 que permeten que qualsevol puga fer d'editor i periodista caçolà sense necessitat d'haver de passar per un filtre i a més sense que li coste un clau, això explicaria la manca de col·laboracions externes, inclús el rebuig i el fàstic a col·laborar-hi però també i cal dir-ho perquè el paper, en un país on l'internet és molt cara i l'escletxa digital cada vegada més gran, és l'amo i la resta són blogs. 

Dimonis Familiars I

 Si t'he de contar tota la veritat aleshores t'hauré de contar tota la història des del principi perquè aleshores només tindràs davant un bocí de la veritat i això sense la resta no és de bo. El primer de la nissaga del qual tinc record era mariner, el primer d'una llarga relació amb la mar i amb la ciutat del Grau, quan el Grau era una ciutat i encara no hi havia cap mitjà de transport motoritzat que alleugerirà el trajecte entre la ciutat encimbellada i la platja de Natzaret. Sé, perquè m'ho han contat, que va intentar fer fortuna portant tabac des de Gibraltar i l'Alger però els riscos eren molt grans i el benefici xicotet per a un home que tenia gustos cars, vestir les millors teles del carrer Sant Vicent i pendre café al Lleó d'Or. Quan era a terra caminava recolzant-se amb un bastonet amb un pom recargolat amb inscrustancions d'ivori i no perquè en tinguera cap necessitat sinó perquè li agradava contar com havia aconseguit aquell bastó a les terres de la llunyana Àfrica, al regne de Ghana on un home d'empresa com ell trobà fortuna passant mercaderia humana d'una banda a l'altra de l'Oceà Atlàntic. Era capità d'un vaixell negrer, d'aqueixos que desafiaven els creuers anglesos per portar els seus carregaments impius a tallar la canya de Cuba. Esperaven els amos dels "Ingenios" expectants l'aparició del vaixell del nostre capità en doblar la punta del Morro perquè era conegut per la qualitat de la seua càrrega i perquè era un home seriòs que lluitaria amb ungles i dents per defensar el patrimoni dels qui comptaven l'or en sacs de sucre. 

Disseny i credibilitat

 M'he proposat canviar el disseny del blog, ja vaig comentar en un post anterior les mancances del model actual, però malgrat la quantitat de blogs que seguisc encara no n'he trobat un que em convença. No em val qualsevol disseny sinó que el disseny haurà d'assumir la seua part de credibilitat en la nostra conversa, acàs potser igual un blog que parle de moda o de coses del cor que un blog personal o que un blog polític? Pense que no, una cosa és el calaix de sastre que ha esdevingut el meu blog però tanmateix no ofereix una navegabilitat clara i això perjudica la credibilitat del web, que és al mateix temps la meua. Ja sé que per oferir credibilitat també hauria de oferir també veracitat i eixir de l'anonimat tanmateix i malgrat que com a bon estudiant de periodisme procure informar-me bé abans de dir alguna befiada encara no he aconseguit superar l'estadi de culpa col·lectiva que fa que un bon grapat de valencians preferim aquest semi-anonimat. Així doncs tan aviat com les circumstàncies ho permeten intentaré donar veracitat al blog i ja vorem què passa. 

Escrit de matinada

 Tenia escrit un post sobre l'assumpte de la incineradora al poble però l'ajuntament ho ha desmentit i ara el post dormirà el somni dels justos, espere, durant molt de temps. Per si fora poc porte sis hores cara a l'ordinador preparant la bibliografia final de la tesi i estic saturat de blog i de pdfs però no podia deixar d'escriure. Sé que alguns es pregunten per la tesi però aquest no és el blog de la tesi, existeix de bo però el blog no és motiu de la tesi i jo ara estic molt cansat. Bona nit, fins demà. 

Quina sensibilitat la del BLOC!

 Estic amoïnat pel BLOC o millor dit pels BLOCS perquè de bo que no sé quantes sensibilitats i criteris tenen cabuda a "l'organització unitària del valencianisme progressista" (sic). La raó d'aquest mal de cap és per la concessió de la medalla d'or de l'Ajuntament de Sueca a un professor de l'antiga assignatura de "Formació del Espíritu Nacional", persona sens dubte respectabilíssima però al meu parer molt llunyana dels mèrits que han de concòrrer en l'atribució de tal insígnia. Supose que hi haurà influït l'espèrit de camaraderia i de bonhomisme que tant sovint recorre les bancades de Compromís, un espèrit que igual que es posa una samarreta per acomboiar la premsa vota Síndic de Greuges a D. José Cholvi, també un estupend residuu dels temps de l'Armada. Comprenc que dintre del BLOC hi tenen cabuda tot tipus de sensibilitats però arran d'aquest tipus d'actuacions cada vegada més em tem que la sensibilitat que hi preval és una enyora dels  temps per a una part de la seua clientela "suposadament millors". D'això a manifestar-se com progressistes i/o d'esquerres va tot un món o millor dit un vol, com el de les àguiles que tant sembla que a alguns els agraden. 

Demà torna Lost

He de confessar que sóc un junkie de les sèries i que durant sis anys he seguit Lost a la televisió, a internet de la manera que fora i com fora però això ja ho havia practicat abans amb els "Sopranos" i "Two Feet Under", tanmateix el llistat no s'acaba ací però fer una recompilació de les sèries que seguisc i que m'agradaria seguir no és motiu d'aquest escrit sinó com el meu "fandom" m'ha portat a associar aquesta tenda de viatges de Russafa amb  Oceanic Airlines i la fantàstica possibilitat que aquesta agència de viatges especilitzada en viatges a l'Extrem Orient s'encarregara de fer vols especials a l'illa. Això i que demà comença per fi la Sexta Temporada, que es congele el món perquè jo no em la perd.