Rencança

Passant per les teues fotos de despús-ahir he tingut enveja del temps que no he tingut amb tu, dels somriures que no he gaudit, dels besos que no he rebut. Estic gelòs de tot el que has viscut sense estar al teu costat, de no ser el protagonista dels teus desficis, de no abraçar-te quan més ho necessitaves. Tinc rencança de de la teua memòria, d'ocupar un lloc insigne entre els teus amors perdurables, tanmateix no hi desespere.

No way out

Sense tu sóc més pobre, infínitament paupèrrim, d'una pobresa aclaparadora com un sense sostre de Nadala  en el dia de festa. Tanmateix no és la meu intenció donar l'avís primer sobre la meua actual condició de mendicant ni captar almoïna al teu llindar perquè a hores d'ara m'he adonat que no cal servir al Virrei de Nàpols contra el turc, ni penyorar hisenda noliejant vaixells a l'Índia, ni vendre xarops i ungüents per al mal de França per fer que el daurat metall la meua bossa faça sonar sinó que allò veritablement valuòs és escolumbrar el teu rostre sense núvol de neguit,  més que fer carrera a l'Orient i Ultramar, saber que el teu cabell és a recer del meu coixí, que la teua pell és ara meua, que no puc fer cap passa sense sentir que sóc més que pobre, paupèrrim sense tu. 

Metro endiumenjat

El metro el diumenge, a les vuit no és molt diferent del de demà sinó fora per la gent que torna de la platja, gent pobra sense dret a apartament o en el seu defecte casa rural amb vistes a la Malva. El metro, és curiòs, mai és aprofitat per cap líder polític i/o sindical dels qui s'afanyen per eixir a la premsa, supose que perquè és un territori hostil composat per un arxipièlag de diferents nacionalitat amb el comú denominador de no arribar a final de mes. El meu metro va des de Quart a Àngel Guimerà, un diumenge d'estiu sense revisors a les estacions.



- Postejat des d'un dispositiu mobil.

No és únicament d'estiu

 Hi haurà qui no ho entenga, com si fora fàcil d'explicar com és caminar al teu costat pels carrers de València, i no ho entendran perquè no sabran mai com és besar-te en girar el cantó, com és esperar amb tu que el migdia deixe pas a la vesprada, com si jo puguera fer una altra cosa que impedir que el temps se'n vole. 

 Hi haurà qui s'espantarà i hi haurà qui farà mala cara, una cara de ganyota vella quan parlant baixet diga que un poeta tronat s'atreveix a agafar de la mà una fadrina, qui s'ho mirarà com si en fregar la teua pell el perill d'inundació augmentara, com si el Túria buscara fer una nova rambla, com si jo puguera fer una altra cosa que deixar que l'aigua brolle. 

 Hi haurà qui em dirà igualment ignorant, xe què fort, perquè jo senyores i senyors d'ignorant en tinc per parar un cabaç, perquè estic tens com un arc de violí esperant que passe hui i vinga demà per tornar a començar. 

Futur

 Abans em pensava que el futur no existia i quan dic abans em referisc a molt abans, a un temps on els carrers eren de terra, la cèquia no anava tapada i les dones majors vestien de negre amb un mocador al cap. I dic que no existia no perquè no en tinguera coneixement perquè ja llegia jo aleshores molta novel.leta de ciència ficció, que si H.G White i la saga dels Aznar, tan arrelada a la pàtria meua, o les collonades de H.G Wells sinó perquè el futur encara no tenia el costum de passar-se per casa nostra a pendre café. Hi haurà qui es pensarà que això del futur prenent café a la tauleta xinesa del menjador serà una llegenda familiar, com la de Pere Butonim o la del cavall però no és així, ni de lluny. El futur fa temps que va pendre per norma deixar-se caure a boqueta de nit, generalment els dies d'estiu com aquest quan no tens mai clar si el sol ja s'ha post o és la fosca que no acaba de vindre, en un principi he de dir que no li feiem massa de cas, total com si el futur puguera importar-nos una mica, els pobres tenim un futur ben prim o això diuen, encara que el senyor que cada dia tocava a la porta i en deixar-lo passar seia sense dir ni xufa a la cadira del menjador tenia un aspecte semblant al del botiguer dels ultramarins, pantalons de pany negre, una camisa blanca uma mica basta i espardenyes de careta. Ma mare va suggerir sinó seria precís donada l'oportunitat de la  visita oferir-li alguna cosa més que l'axicoria que preníem en acabant de dinar o en el pitjor dels casos portar-li la botija que guardavem al rebost perquè es mantinguera més fresqueta. El meu avi va opinar que per molt de futur que fora això no li llevava la vergonya i que com allà no erem casa de moltes manies ben bé podria compartir amb nosaltres un galló de taronja tardana o un poc de meló d'Alger. Afortudament s´hi va imposar la raó quan la meua àvia va decidir que no podiem donar una mala impressió a eixe senyor que es dignava visitar-nos i em va donar un xavo perquè m'acostara a la tenda i demanara un cafís de café sense moldre per això que pesa menys i a casa tenim per moldre.

La corfes de la ceba

  Forme part d'una minoria lingüística al meu propi territori, aquesta minoria no ho ha estat sempre però ara ho és de minoria, m'agrade o no. Dintre de la meua minoria lingüística forme part d'una minoria nacional, enfrontada a una altra minoria nacional però que també forma part de la meua minoria lingüística, la meua minoria minoritària sempre ha estat minoritària, m'agrade o no. Dintre de la meua minoria nacional forme part d'una majoria social proletària enfrontada a una minoria social propietària, el subconjunt de la meua minoria nacional però majoria social de vegades s'enfronta a una part de la meua minoria nacional però que forma al mateix temps part, de paraula i obra, de la minoria social propietària, la meua minoria majoritària quasi sempre ha estat exclosa i alienada dels mecanismes de decisió, m'agrade o no. A la meua minoria majoritària forme part d'una excelsa minoria de descreguts, insolents, indocumentals, mindundis i pocavergonyes que sempre s'ha encarat a una majoria celestials de persones de trellat, bonhomes, bonesdones i d'altres col·lectius que lluiten per un espai de promoció dintre del pensament polític correcte, açò ni m'agrada ni m'agradarà.

Sioux

 Vaig llegir una volta, no recorde on, que l'índex de valencianoparlants a la ciutat de València no superava el 8% i això no em provoca ni més tristesa ni més joia que el del convenciment que som una minoria absoluta, esquifida potser però magnífica en els nostres intents de superviure dintre de la teranyina urbana. El dissabte passat P. va anar a comprar alls al supermercat del Corte Inglés, no era la primera vegada que hi anava però en aquesta ocasió havien canviat aquesta planta d'indret així que P. li va preguntar a una de les encarregades per la disposició dels alls. -Huevos? - No! Alls! Garlic cony! Ah, ajos, es que el valenciano no lo entiendo, mentre P. es proposa portar-se de compres les targes amb dibuixos i paraules de quan el seu fill era xicotet. Les rodalies de la ciutat fa temps que foren empassades i digerides per la gran ciutat i poca cosa més que un carrer o dos marquen l'inici i acabament dels antics pobles i pedanies, en eixe indret J. exerceix per obligació el seu càrrec de professor de valencià, no per motu propi sinó perquè és la seua manera de guanyar-se la vida i amb el seu accent neutre, revetllador de tants i tants alumnes de la Junta Qualificadora em diu que per ell és un fastidi haver de parlar valencià i que malgrat ensenyar-lo ho fa amb desgana, de la mateixa manera que a ell li ensenyaven llatí. Són les onze trenta del matí i és la meua hora del tallat, fa setmanes sinó mesos que he renunciat a que m'atenguen en la meua llengua, em cansa haver d'explicar a una caterva de persones acabades de desembarcar les virtuds de la mixtura de la llet amb café en proporcions reduïdes. Entre la xafogor recorde les paraules d'una anècdota que contava el mestre Fuster quan en parlar valencià a València capital se'ls va adreçar un cambrer que ni curt ni pereòs els va etzibar -los señores son catalanes?- A la qual cosa el mestre va contestar un -perquè? I el cambrer amb la frescura que reporta el tracte diari amb le gent els va dir sense complexos: -como oigo que los señores hablan en valenciano.

El cru estiu

És clar que hi ha una data metereològica de començament i una altra d'acabament de l'estiu però de la mateixa manera que no crec en la física dels aniversaris sinó en l'alquímia aleatòria del dia a dia, avui és estiu. S'han acabat els SanFermins i la Bastilla està a punt de caure, la meitat de la ciutat es prepara per a marxar mentre una ínfima minoria es dediquem a contar cèlsius a recer dels tarongers borts. Eixes a la balconada i l'oratge porta l'accent salobre de la mar en la distància, m'ha fet l'efecte d'una gavina sobrevolant Partidors. L'estiu s'estèn davant meu com una cinta de color blau-verd envoltant la mediterrània. L'estiu cru com un mall oblidat a la porta del taller reflecteix gúspires al migdia: me'n vaig corrents a la platja!


- Postejat des d'un dispositiu mobil.

Limbus

Aquest cap de setmana he canviat de dimensió per passar, espere que no definitivament, al reialme dels absents. I això per dos motius, per una banda per la manifestació del dissabte i per una altra pel partit d'ahir. Aquestes efemèrides si més no properes al temps han contribuït de manera efectiva en provocar-me un estat inopinat d'estupor. La mani del dissabte provoca en mi, com a valencià estant, més dubtes que certeses. No me la crec, i vosté perdone, des del mateix moment que amb els polítics catalans mai es sap a ciència certa quina jugada es guardaran i és que des de València estant poques coses tan injustificables hi ha, per exemple, com els pactes del Majèstic. Però bé, que no es diga que no desitgem sort els coparlants (dubte a tenor de les pancartes vistes que parlem de la mateixa nació) en la seua nova travessera. I pel que fa al partit...


- Postejat des d'un dispositiu mobil.

Apego

Tu ja saps estimada que el pitjor de tot no és que m'allunye de tu un divendres per la vesprada sinó que estiga descol.locat com un diumenge de nit a l'espera del dilluns a una ciutat d'Europa septentrional, no ni tampoc que t'haja deixat sense un petó de refresc a la teua ciutat de platja llunyana, ni el llarg viatge suburbà des de la teua ítaca mengívola envoltat de nivees sirenes vestides per al cap de setmana, ni els homes que fan com si parlaren per telèfon per camoflar la sol.litud, ni pensar-ho! El pitjor de tot és no saber mai a ciència certa si estaràs a l'altra banda de l'estiu, si continuaràs com Penelope esperant-m'hi o fugiràs a cavall d'algún drakkar víking.

Teranyina

 Feia temps que no es passejava tan tranquil pel poble, no s'hi veia ni una ànima excepte les banderes onejant als balcons, de fet crec que des de la mort del dictador mai no va haver-hi tanta profussió de "rojas y gualda" sense complexos, excepte el dia de les creus de maig al cercle cultural carlista. A mi no m'amoïna gaire la qüestió de les ensenyes nacionals sobretot tenint en compte la capacitat d'aquest país per canviar de color, de xaqueta i de roba interior si en fera cap falta, tanmateix sí que es preocupant com al mateix temps han anat proliferant les persones que també sense complexos passegen pel carrer portant una espècie de sotana, el cap tapat i un vèl a la cara com als temps d'Esquilatxe. Torne a dir que els draps són una cosa molt personal, que si a 40 graus hom vol suar la pallola per a major glòria és cosa seua però no pot deixar de provocar-me cert malestar aquesta imposició religiosa sobre els usos i costums de les dones europees, com sinó haguerem avançat res en tots aquests anys, com si tot anara bé, un dia més agermanats per la sel·lecció. 

Retrobament

  Seguir una dieta comporta coses com aquesta, que un bon matí te mires a l'espill i te trobes amb els abdominals. La veritat és que els havia perdut de vista fa prop de 35 anys, un estiu que em vaig passar nedant interrompudament a la piscina de Sant Vicent i que m'ha alegrat tornar a vore'ls, almenys així tinc alguna cosa que contar.

Dieta

Hi ha un abans i un desprès, malgrat el que diguen dels accidents de tràfic i del rebirthing, jo que n'he passat un d'automobilístic i greu diré que no en tenen res a veure, si per una banda l'accident motoritzat pot arribar a fer-te plantejar-te i destapar algún tipus de carència o problema, això no comporta la paradoxa de la dieta d'enfrontar-se cara a cara amb l'espill tots els dies a no ser que hages sofert qualsevol tipus de mutilació i necessites ajut mecànic per desplaçar-te. La dieta és la fi, la impossibilitat de no poder perllongar-se més en l'espai i per tant un ajust del tempo, de la reducció dràstica de l'escala a la teua pròpia mesura i finitud. Evidentment que no és cap joc de xiquets haver de deixar de banda pastisseries i fleques, menjar ràpid i delicatessen de ca'l francés sinó que el pitjor és la forma horroritzada com desprès de prop de quatre mesos observes la deglució per part dels teus congèneres d'àpats que ara provoquen en tu ganes de bosar. Per si això no fora poc, també en qüestiones els hàbits saludables d'amics, clients i estimats. Ara bé els quilos de més al que eren els seus abdominals et fan preguntar-te si aquesta gent que no se'n té cura poden ser responsables i si sota la capa de greix s'amaguen els mateixos fantasmes que en la teua extincta llard. Tanmateix no veus amb simpatia els prims sinó amb la sòspita que allò que a tu tant t'ha costat d'aconseguir no serà el caprici genètic que ha decidit deixar-te de banda una vegada més en la loteria dels gens. 

RESET

Desprès d'unes setmanes de descans m'acoste amb mandra al blog, l'observe, em torne a rellegir, fullege alguns dels blogs assidus i passe per damunt dels comentaris dels lectors i aleshores prenc tot un seguit de decisions, algunes de les quals contradictòries amb les meues intencions primeres de la nit passada. Confesse que aquestes dos, potser tres setmanes, han estat duríssimes i que m'havien llevat les ganes d'escriure, que a l'òrgia d'exàmens a la UOC i a la Universitat de València amb els consegüents treballs i llistats de lectures obligatòries va seguir una pèrdua de pes significativa (tot un èxit açò de les dietes modernes) que m'ha deixat amb prop de 30 quilos menys i una talla que no recordava des dels temps de la Mode i una malura a la gola que m'ha fotografiat amb l'estupor d'un gangli superdesenvolupat, com un ou de tòrtola recentment post, i de la qual a hores d'ara també em surt, com una papallona tot just recuperada d'una òrgia de febres infeccioses m'encare de nou amb el text. Supose que el renàixer, ni que siga de manera literària ni dietètica comporta nous canvis, per exemple que el blog d'ara endavant perda l'anonimat, no és que fos un anonimat hermètic però sí vergonyòs, i és que l'humiltat sí n'és de falsa com totes les virtuts cristianes (Lenin dixit) cal desfer-se'n i per això malgrat conservar-ne el títol al blog crec necessari una vindicació de mi mateix, només ni que siga per l'esforç de deixar-se els hidrats de carbó a banda. A d'això li afegiré la continuació de tot el que estava pendent però amb l'etiqueta que cenyirà de bell el blog, la de literatura, no siga que algú es deixe envolar massa i ja se sap que al món dels blogs c'est la litterature qui prevail i aquest no n'hauria de ser menys, literari, artificiòs i per tant profundament mentider, ja n'aneu previnguts perquè de literatura i de mentides com si n'alenara. Per últim donar-vos la benvinguda de nou una altra volta a aquest espai, ni que siga per fer propaganda del meu primer llibre autopublicat, de tot se'n parlarà, Feliç diumenge.

Arizona Baby. Shiralee

ARIZONA BABY - SHIRALEE (Official Music Video)

Arizona Baby | MySpace Music Videos

Metro

 El metro que jo utilitze normalment per anar amunt i avall supose que serà com el metro de qualsevol ciutat de la mediterrània, un metro amb vagons que fan olor a ozono i a goma nova si tens sort. És un metro que igual va per dalt com per baix, la majoria de les antigues estacions de l´aleshores trenet estan a hores d'ara tancades i els caps d'estació degradats a revisors per culpa de la crisi però això no fa més que afegir-li un ble de decadència, com si no fora el que a tots ens espera! La línia que jo empre és una línia que travessa dos comarques molt populoses, el paisatge de tarongers quasi desapareix per deixar pas a urbanitzacions fantasma, urbanitzacions de principis del XX com si el fenòmen del taulell no fora nou i la gent de la capital no puguera deixar-se de menejar-se inquieta més enllà d'extramurs. La gent és de tots els colors, com supose que també ho serà a qualsevol ciutat més o menys gran, hi ha sudamericans principalment a la zona de Zaidia quan el metro esdevé tram i també hi ha molta gent africana, gent amb carros amb nadons i amb mercaderies que puja cap a Benaguasil els caps de setmana, en general és una línia tranquila que utilitza la gent per anar a treballar, però el que no té cap metro mediterrani, ni europeu, ni del món és el record de l'accident que el 6 de juliol de 2006 va causar 47 morts i més de 200 ferits a la nostra línia, ni tampoc tindrà el teu metro uns sindicats que s'hagen llavat les mans del que va passar, ni un president de la Generalitat amb tanta poca vergonya perquè això, els morts i la poca vergonya ens és exclussiu de nosaltres, forma part de la nostra idiosincràsia anar amagant els morts a l'armari, passar d'esquitllentes per les estacions on fa quatre dies va passar una tràgedia, oblidar-se'n de la possibilitat de la repetició mentre la corrupció i la desídia viuen enquistats als mecanismes de poder que ens governen.

Varon Dandi

  El meu avi era barber, això dit així no vol dir res però si te cries en una barberia la cosa canvia, i més si te cries en la barberia d'un poble on els seients per als clients eren de boga. La barberia del meu avi no era una barberia com les de la ciutat amb un rètol a la porta i un horari fixe de 9 a 2 sinó que els clients venien quan volien, generalment els divendres per la vesprada perquè els arreglaren el coll, que aleshores en canviar-se la camisa els divendres em sembla que era d'allò més lluïdor, però els clients més sibarites també demanaven un afaitat i allà anava el meu avi amb les seues navaixes amb l'anagrama del ninot gravat  a la fulla. Tanmateix d'allò que més me'n recorde era de l'olor de colònia Varon Dandi que emprava el meu avi per massatgear les galtes dels clients que passaven del blanc al roig en un moment. Des d'aleshores sempre que sent eixa olor determinada em fa l'efecte que torne a ser un xiquet entre els seient de boga mentre aquells gegants amb boina demanaven un afaitat metre parlaven de les coses de la fàbrica.

Una altra volta Mr.Bean

 Demà tornaré a fer de Mr. Bean, amb una edat respectable i sense un pèl de tonto tornaré a intentar, una vegada més superar els exàmens i Proves de Validació de la UOC. I dic una vegada més perquè a hores d'ara tinc clar que aquest no serà el semestre final que m'hi esperava. La raó és senzilla, i la culpa és meua, perquè hauria d'haver comptat amb què una assignatura on desprès de quatre PACs encara demanen un exàmen no seria de signar i passar l'expedient. I passa el que passa, que les preguntes recauen sobre un llibre de la bibliografia fet pel propi consultor i jo he pecat d'il·lús però tantseval, si fins i tot m'ho passaré bé demà amb quatre-cents bolígrafs i amb la ment en blanc. Sort pels qui us presenteu. 

Sus Scrofa

  Ser un xiquet al Pic tenia els seus avantatges, indubtablement perquè tot no havien de ser repelons als genolls per culpa de les pedres dels carrers sense asfaltar i alguna que altra punxa d'argelaga als dits dels peus. No, també hi estava al tio Munyon que era l'avi del meu cosí i que criava porcs. Bé, porcs només tampoc perquè de vegada en quan ens baixavem un pollastre de cresta roja i aleshores era una festa en tallar-li el coll. El cas és que els porcs em fascinaven perquè eren els animals més bruts i recelosos de tot el corral, amb ganes. No sols la seua olor a brutícia i almiscle tenia quelcom de fascinant sinó la seua manera de correr, quasi matant-se, cara als menjadors tenia quelcom d'humà, amb el plaer que es menjaven les sobres que el tio Munyon els preparava. Tanmateix quan arribava Sant Josep els porcs deixaven pas al sabó del seu llard, proccediment del qual ja en parlaré, i al sagí per fer pastissos. Meravellosos els porcs. 

Autovia

Estic en mig d'un embús a l'autovia. Millor dit, l'autobús de les 20.15 de la línia 145 està al bell mig d'un embús de longitud considerable a l'ACV 35. La dona, millor dit la passatgera ( Alien, el cinqué passatger) li conta a la seua amiga i companya de seient els problemes que causen les deposicions d'un cànid del seu veïnat (podria ser d'una altra manera). Al seient del costat unes altres dones parlen i riuen ( he agafat el penúltim bus, el que replega les clientes del centre comercial ( estranyanent em recorde del Nadal, el tenista no, l'altre). Una dona es protegeix del resol amb un ventall, com sinó haguera passat gens de temps entre aquest vehicle i el que cremà el seu motor una vesprada de juny de 1972 (es sentirà culpable Camps en la intimitat?) Els viatges als anys 70 eren inacabables en tornar de la platja, com un luxe mon pare treia el 850 especial, de color groc i ens duia a tots a les Arenes, carregats amb les cadires, la taula i la nevera però no recorde a hores d'ara si hi portàvem parasol perque en tornar estàvem rojos com una tomata i ma mare havia d'encetar la mustela. A l'hora de dormir era com si anares en barca, tal era la sensació d'un dia a la mar.


- Postejat des d'un dispositiu mobil.