Les fotos censurades del MUVIM

 El MUVIM és un museu que depèn de la Diputació de València i la setmana passada va estrenar una exposició amb les millor fotos aparegudes a la premsa valenciana durant l'any passat. Dintre d'aquesta col·lecció hi ha o millor dit hi havia una secció dedicada a la fotografia diem-ne política i aquesta secció on apareixien fotos de dirigents populars pressumptament acusats de pertànyer a la xarxa Gürtel va provocar les ires del president de la Diputació, un tal Rus, que va demanar que les despenjaren alegant que la seua llibertat començava on s'acabava la dels altres, tots nosaltres. Aquesta cacicada ha provocat la dimissió del director del museu i la vergonya de tots els valencians que encara creiem en la democràcia, si de cas voleu exercir el vostre dret a vore les fotografies el periòdic Levante ha penjat una gal·leria amb aquestes fotos i ací us deixe l'enllaç.

Com veig des de València estant els veïns de dalt

 Abans de res, reconèixer que sóc un animal capitalí i urbanita convençut des de fa més de trenta anys, encara què siga d'una rubs tan particular com la ciutat de València. Esclarit açò us diré que el meu primer contacte amb la catalanitat fou la barretina d'en Dalí ja que a la meua tendra i televisiva infantesa el món es circusnscrivia a las "52 províncias"  dels llibres de l'editorial Anaya i els programes infantils dels dissabtes pel matí així que la sobtada mort del pintor de Figueres provocà un allau de documentals sobre l'artista, tot i provocant en mi la curiositat el saber què era extrany barret que portava al cap. Alguns anys desprès ja prop de la segona dècada de la meua vida vaig iniciar una sèrie de viatges que em portaren amunt i avall de la Nacional a Barcelona, primer foren les competicions de bàsquet entre el C.B Llíria i diferents equips tals com el Calella o el Mataró, essent en aquesta darrera població on ens pregutaren en perfecte castellà si erem de Lleida ja que per l'accent del nostre català això els semblava, això i el meu desconcert a l'hora d'haver d'anomenar a un deixat caure ou ferrat, marca les primeres reflexions sobre aquells dies. Aprofite aquesta última reflexió per fer esment que malgrat la llengua sempre en castellà dels cambrers i mosses dels bars i restaurants de carretera sempre em cridà l'atenció la perfecta rotolació en català dels diferents menús i serveis, una cosa molt diferent al que passava a València on la situació era tot just la contrària. A mi sempre em va caure bé Jordi Pujol, i crec que fou la veu que més em va agradar de sentir per la ràdio el 23-F i em va costar molt de superar els seus continus pactes amb el Partido Popular que ja aleshores apuntava maneres a València, una cosa que em costava de pair, eixe joc entre donar recolzament a la TV3 i als individus que més s'esforçaven per carrergar-se la llengua, que veges tu era i és la de tots. La mateixa sensació, serindipitat crec que li diuen, vaig tindre molt de temps desprès amb Esquerra Republicana i els seus pactes amb el PSC i això sí que em fou molt difícil d'entendre encara què desprès i gràcies als diferents pactes del BLOC amb PSOE, PP i d'altres vaig poder capir la màxima política de què si es per governar hi ha que follar-se a qui calga. Però bé, no desvariem, amb els anys em vaig fer un turista perplex de la ciutat de Barcelona, primer perquè no es sembla en res a València i perquè fa goig vore tanta quatribarrada pel carrer sense risc de ser cremada per  cap energúmen, això per qui no és nadiu d'ací li costarà d'entendre però no molt si li dona un cop d'ull a les agressions, atemptats i d'altres que des de la mort del dictador hi venim patint, abans també però no se'n parlava tant. Deia que Barcelona m'agrada perquè és una ciutat que pots recòrrer en taxi, al contrari que València que has de circular a peu perquè tot el centre és com un mocador i més enllà d'extramurs hi ha poca cosa que pague la pena. També, perquè tot no han de ser flors i violes a Barcelona em vaig portar també els primers batistots quan els meu pancatalanisme es va refredar per culpa dels qui molt amablement procuraven per la salut dels valencians optant a no ficar-se en els problemes d'aquesta terra hostil, una doctrina Monroe molt particular i que ha provocat entre d'altres coses la visió de què València és poca cosa més que un territori comantxe amb tres o/i quatre indis que ressisteixen en pla Astèrix i Obèlix, supose que serà cosa del Lópes Tena o del Carretero, a hores d'ara no me'n recorde però encara estic estuporitzat.

(continuarà)

Tresors

 Llegia a Goldsworthy que l'aparició de nombrosos tresors en forma de monedes romanes provinents d'excavacions arqueològics respon entre d'altres coses a què el valor en metàl·lic de la moneda era molt baix i que aquestes eren amuntegades per tal de fer-les valdre al pes, una cosa semblant als fenòmens inflaccionaris. També perquè aquests tresors no valien la pena de tornar a ser recollits, per suposat també perquè les invasions i revoltes bagaudes d'aquest període provocaren un gran trasbals en vides. El cas és que m'ha vingut açò al cap mentre em topetava ahir  amb els diners de la República que teniem a casa, uns diners que vàren aplegar a casa els meus avis durant més d'una dècada i que per obra i gràcia del Caudillo se n'anaren en orris. 

Opinions que són com Insults

 Avui passejant el garbo per Ca'n Vilaweb m'hi he trobat amb un escrit que m'ha deixat bocabadat per la quantitat de paternalisme que hi destila i el cas és que l'escrit en qüestió s'apunta a la moda del laissez faire tant de moda entre els cercles sobiranistes de la Sènia enllà. Però anem a pams perquè s'ho val:

Sigui dit d'entrada que jo no em moc gens pels ambients catalanistes del PV, que haberlos haylos, però que són incòmodament minoritaris per a molta retòrica bastida durant els darrers 30 o 40 anys. Però bé, sí que tinc un bon tou de dies viscuts durant els darrers 37 anys -dels primers 10 diguem que sense gran consciència- a terres d'interior del nord de Castelló, allà on el PP encara no hi ha ficat (gaire) el peu.  

I des d'aquesta alta posició tant precària, em permeto el luxe de pontificar. 

Parlar és debades i sinó es coneix allò de què és parla pitjor encara per això el 11% del cens electoral vots tret per les forces nacionalistes i d'esquerra no sembla gens importants vists des de les aclaparadores majories independentistes del Principat però supose que això al blogguer en qüestió li la porta fluixa. De la mateixa manera que parlar de l'interior de Castelló com una espècie de reserva on encara no ha posat el PP la pota, una altra mentida ja que el PP li porta al PSOE 800 en la majoria de caps de comarca de la demarcació però continuem-hi.

Bé doncs: Crec que el paper que hem fet des del Principat per mirar de mantenir els ponts cap als veïns del Sud ha estat més aviat lamentable. Des de Catalunya, sovint sense posar un peu més enllà de Tortosa, i més encara sense ni creuar el Llobregat, hem donat per sentat que els valencians, en el fons, voldrien ser catalans, i els hem ofert el nom de la llengua i hem mirat amb condescendència les seves "equivocades" decisions electorals amb una displisència paternalista bastant desagradable

 Una altra trola, des del Llobregat enllà als valencians no ens han oferit res de fet els únics que s'han plantejat la possibilitat dels Països Catalans independent  i han bastit tot un discurs teòric al voltat han estat valencians, els textos de Joan Fuster i Josep Guia entre d'altres són una bona mostra. Pel que fa a les decisions electorals equivocades el mateix hi podriem dir des d'ací estant, o vosté vota al PSC? O el lamentable espectacle de la divisió entre diferents fòrmules sobiranistes, que si ara Carretero, que si ara Puigcercós, que si ara Joan Laporta, això sí que és un mal exemple. 

om deia, conec relativament bé el nord muntanyós de Castelló. I un cop allà, la cosa és ben fàcil d'entendre: aquella gent parlen igual que els de la Sènia, però en diuen Valencià o directament parlar d'ací. Són tant cosins dels catalans del sud com dels aragonesos castellanoparlants, i posats a no manar, se'ls hi en refot que sigui Madrid o que sigui Barcelona qui els hi digui què han de fer. És una terra nacionalment valenciana però on no hi ha hagut cap Renaixença ni cap pes de la burgesia nacionalista, i per tant no hi ha un discurs polític identitari com el del Principat.(..)

 Continuem amb el festival de l'humor. Supose que dintre de les experiències  d'aquest blogger haurà esta topetar-se amb un pastor o ramader que li haurà explicat el seu periple vital ja que pel que hi diu amagat com si d'una enquesta sociològica es tractara només hi ha el típic discurs despreciatiu cap als valencians, titllant-nos d'aragonesos, de castellanoparlants i si fera falta de gossos xarnegos per tal de justificar el propi melic-centrisme. Al País Valencià no hi va haver Renaixença? Açò és propi d'ignorants i de bàrbars tal desconeixement. Sí, al País Valencià hi va haver un discurs nacionalista i identitari, vilment ofegat per la 

rebel·lió feixista. 

Al meu entendre, és per això que les successives versions valencianitzades de projectes nacionalistes de gènesi, biaix o inspiració principatina fan el ridícul més estrepitós al País Valencià. És una qüestió de paradigma

Un paradigma implica un canvi de societat. Evidentment que el País Valencià ha sofert dues trasbalsos socials enormes durant el segle XX però d'això a cagar-se tres pets en tots els regidors nacionalistes i d'esquerres dels ajuntaments valencians va un bon tros. Perquè si de paradigmes parlem, què ha canviat al Principat? O és que Barcelona no sembla també Madrid o Saragossa pel que fa a la qüestió lingüística?

Bé, no sé si res d'això té gaire sentit, però a mi em serveix per entendre perquè a Barcelona hi troben bona acollida tots els valencianistes a la catalana -vegis aquesta santa casa per exemple- i en canvi al País Valencià no els agrada que a TV3 hi surti el mapa dels Països Catalans.

Un altre comentari de tertúlia de bar, acàs el temps no era la secció més seguida del telenotícies a falta de notícies del nostre àmbit perquè si en alguna cosa ha fracassat TV3 ha estat en anar més lluny de l'àrea metropolitana de Barcelona, periodísticament parlant. 

Veure el grupuscle d'ERC-PV és tirant a insultant (què hi pinten, a banda de fragmentar un vot ja de per si minoritari?)  i sentir les enceses proclames de les CUP i coses semblants -des del Principat,obviously- reclamant un territori de que va de Salses a Guardamar, frega el deliri i si jo fos valencià pensaria que són una banda de missioners paternalistes que venen a aculturar-me amb més o menys bones intencions. Bé i amb alguna funesta idea assembleària, okupadora o col·lectivitzadora sota el braç, cela va de soi. 

ERPV serà grupuscle però la seua feina hi fan o vindrà vosté a plantar-los cara als d'Espanya2000? No ho crec ni de bon tros, és millor "pontificar" des de lluny. 

Alto! que estaria bé que haguéssim pogut articular un país que anés de punta a punta d'allà on s'hi ha parlat el mateix idioma, diga-li català o valencià o el que sigui en algun moment de la història? I tant, seria estupendo, però no ha anat així des de la batalla de Muret, si molt m'apures... I quan vius amb els peus fora de la realitat, els psiquiatres et tracten (i va força bé).

Vosté no sols es caga tres pets en la història sinó que a més ens tracta de bojos els qui creiem en un país que va més enllà de les fronteres administratives. A vore si tant de regionalisme ben entès no serà el que li afecta a vosté el seny. 

Per tant, tot aquest rollo per dir que penso que ens hem de centrar: aconseguir desencallar la situació al Principat, i a través de l'exemple pràctic, mirar de guanyar simpaties a casa dels cosins -si és que ens les volen donar encara. I és que aviam, per algun motiu Jaume I ja va veure l'assunto més com una confederació que com un sol Estat...

Això vagen vostès desencallant però si vosté vol guanyar simpaties per ací baix millor que es documente abans d'escriure. 

Cel·les de la memòria: la repressió franquista a Borriana

Documental sobre la repressió franquista a Borriana (Plana Baixa, País Valencià). L'any 1939, tot just acabada la Guerra Civil, l'exconvent de la Mercé de Borriana es va convertir en presó. Milers d'homes i dones de les comarques de Castelló van passar per les seues cel·les. En el documental es comenta la vida a l'interior de la presó, els juís sumaríssims que acabaven la major part de les vegades en la pena de mort. Intervenen familiars de presos i d'afusellats, entre els quals destaquen les filles de Vicente Moliner, últim alcalde de la República, i Vicente Regal, el pare del qual va ser regidor al Consell Municipal, i amb un cosí que va nàixer a la presó. Les realitzadores, Aina Monferrer, Esther Muñoz, Isabel Calpe, Mar Martínez i Raquel Casas, llicenciades en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Castelló, agrupades en la productora Panderola Films, han volgut a més fer una reflexió sobre el tractament que han rebut a Borriana les víctimes de la repressió franquista, que resten oblidades en una fossa comuna en contraposició a altres persones que tenen al cementeri un lloc privilegiat. També ha col·laborat Teresa Armengot, del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, qui explica com va ser la repressió a Borriana. Els actors són voluntaris del Col·lectiu Escletxa de Borriana, que també dóna suport a aquest curtmetratge, amb l'objectiu de voler recuperar aquesta part de la història de Borriana que roman amagada, tot i que la presó es trobava just al centre de la ciutat.. L'any 1942 es va tancar la presó de la Mercé.

La festa reinventada (llibre per a Falles)

 "Cada festa és un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada conjunt històric. Desprès de l'entrada de les tropes franquistes a València, l'espèrit de la "valencianitat" de la festa, vinculat especialment a les Falles, es va posar des de primer hora al servei del nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la que van dur a terme els altres règims feixistes europeu, ací es va expressar en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per part de les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir el un present d'acord amb els seus desitjos polítics".

La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí.

Publicacions de la Universitat de València 2002

L'estil dels blogs, a propòsit dels escrits barroers de Clídice

 He llegit aquest matí un escrit al blog de Clídice sobre els escrits barroers  dels blogs i com el tema m'interessa m'agradaria fer ací un recull d'allò que els comentaris/altres bloggers diuen d'allò que consideren l'estil dels blogs:

1. - Cada blog reflecteix l'estil d'escriptura del bloguer en qüestió.
2. - El català a la xarxa és obra dels bloguers, la majoria dels quals no es declara     professional de l'escriptura. El blog és l'expressió de les intencions de cada bloguer en un moment   determinat i és sempre revisable. 
3. - Les faltes d'ortografia són inherents a la immediatesa del mitjà.
4. - Si els escrits dels blogs no foren immediats aleshores no serien frescs.
5. - L' estil dels blogs prefereix una escriptura senzilla, sense girs ni adorns.
6. - El mitjà blog permet la correcció a posteriori, inclús molt a posteriori, per la qual cosa primarà sempre la immediatesa sobre els criteris estilístics. 
7. - Els escrits del mitjà blog no són per força literaris ja que permeten una espontaneïtat textual pròxima al col·loquialisme.
8. - Els comentaris dels blogs permeten la interactivitat amb l'escriptor del blog per la qual cosa es pot entendre que allò que distingeix un blog d'allò que ho sembla  són els comentaris.